Carme Valls: «La investigació mèdica no té en compte la menstruació»

L'endocrinòloga, autora de 'Mujeres invisibles para la medicina', reivindica una salut amb perspectiva de gènere

Carme Valls: «La investigació mèdica no té en compte la menstruació»

JORDI COTRINA

Es llegeix en minuts

L’origen de la vocació de Carme Valls Llobet no s’ha de buscar en el fet de ser filla de metge –que hi va influir–, sinó en alguna cosa molt més íntima: tenia les regles terriblement doloroses. Entendre el cicle menstrual, que tan mala vida li donava, no només va fer d’ella una delerosa endocrinòloga. També la va convertir en un empipament per al sistema de salut, que, fins fa quatre dies, estava pensat per i per als homes.

La seva lluita per incorporar la perspectiva de gènere a la sanitat ha fet efecte. No el suficient, segons la seva opinió. A ‘Mujeres invisibles para la medicina’ (Capitán Swing), un clàssic ara actualitzat, desgrana arguments.

–¿Què va ser abans, la medicina o el feminisme?

–Vaig arribar al feminisme a través de la biologia. El meu primer impacte va ser a cinquè de Medicina, el 1966: venien a urgències dones amb fractures i contusions que no encaixaven amb el fet d’«haver caigut per les escales», i el meu cap em deia: «No t’hi fiquis, és un tema privat». I en la història clínica assenyalàvem les lesions en siluetes d’homes.

–¿Allà li va néixer la consciència?

–Diria que va ser arran de l’organització del primer congrés de Dona i Qualitat de Vida, el 1990, on vaig formular la pregunta: «¿Hi ha diferències en la mortalitat i morbiditat entre homes i dones?».

–I la resposta és que n’hi ha.

–Sí. Jo no acuso la ciència de masclista. Als hospitals hi havia homes, i la ciència mèdica naixia dels hospitals. Pensaven que el que li passava a l’home li passava a la dona. Però la vida de les dones està travessada pel cicle menstrual. Impregna tots els sistemes del cos femení: tota la pell cicla, influeix en el metabolisme del cor, en el colesterol... Des dels 14 als 50 anys, insisteixen que no és important; però quan no tens la regla, diuen que ara sí que tindràs problemes. A veure, ¿importa o no? Amb prou feines hi ha treballs de recerca que incloguin la menstruació. I el 70% de les rates que es fan servir per a l’estudi de medicaments són mascles.

–Difícil corregir el rumb.

–Marcia Angell, cap del ‘New England Journal of Medicine’, va imposar com a exigència que no s’acceptarien treballs científics que no diferenciessin per sexe.

–¿Com explica la conformitat de les dones?

–Quan érem nòmades, la dona –amb visió d’ull de peix– avisava de l’arribada del lleó, i l’home –amb visió de túnel– li clavava la llança. Hi havia paritat, i la maternitat era molt respectada (ells veien com sortia el nadó, però no com ‘entrava’). Això va acabar amb la possessió de la terra.

–¿El minut zero del patriarcat?

–Els homes volien la certesa que els fills eren seus i van tancar qui els paria. Per aconseguir aquest tancament, es va inferir que la dona era inferior. I a elles, que ja tenien dolors menstruals i parien i segurament estaven anèmiques, els va anar bé. Si no, no s’entén que hi hagi hagut tanta dominació i culpabilització en totes les cultures.

–¿La culpa saboteja?

–Quan et sents culpable, no protestes. I l’estereotip es va instal·lar, i perpetuar, fins i tot en les mateixes dones. La Bíblia va deixar clar que Eva era la responsable de la caiguda. Fa només dos segles, Olympia de Gouges va dir que la dona havia de tenir els mateixos drets i va ser guillotinada. I el segle passat va córrer que el cervell femení era més petit, tot i que després es va veure que la diferència és aigua, no neurones.

Pancarta en l’última manifestació del 8-M. / lex cea (europa press)

–¿La desigualtat malalta?

–Sí. La doble jornada, que fa que quan la dona arriba a casa l’home descansi i ella no, emmalalteix des del punt de vista cardiovascular i causa ansietat.

–¿S’atreviria a aplicar el terme ‘violència de gènere’ sanitària?

–Quan falta ciència de la diferència és una violència. Que no t’escoltin en la consulta és una violència. Que t’obliguin a tractaments que no desitges és una violència. L’actitud dels metges i metgesses cap al pacient, de vegades, és agressiva, impositiva, dictatorial.

«La doble jornada de les dones les emmalalteix des del punt de vista cardiovascular i causa ansietat»

–D’una banda, menystingudes. D’una altra, se’ls exigeix perfecció. 

–Aquesta tensió provoca ansietat. En realitat, és un conflicte imaginari: no vals res, però t’embarques en una carrera per ser perfecta. Ho projecten a tenir la casa perfecta, a ser la mare perfecta o la ‘superwoman’ que ho fa tot i es destrueix per dins. Com que es tracta d’un problema social i cultural, no pots despatxar-les amb un «ets una depressiva» i tractar-les amb psicofàrmacs.

–Les joves no hi estan tan disposades.

–Les joves han progressat, però a les cúpules continuen sense ser-hi. I les que hi són, pot ser que no tinguin una perspectiva de gènere. S’ha d’extirpar la sensació de culpa en les dones per no caure en la medicalització.

–Un exemple il·luminador.

–Un estudi de la Fundació Galatea-CAPS va indagar què és el que més estressa les metges catalanes. Tenen una síndrome premenstrual més alta que en qualsevol professió, més càncer de mama i més riscos obstètrics. Vam escobrir que, en gran manera, era per l’estrès que els provoca no tenir capacitat de decisió respecte a la seva pròpia feina. La resposta del Col·legi de Metges va ser fer un curs antiestrès. ¡No! Elles volen una organització sanitària que no estigui feta a la mesura dels homes, sinó a la mesura de la vida. Més ara, que la pandèmia ha posat de manifest que, de tots els sanitaris infectats, el 70% són dones.

–El virus les ataca més, però les mata menys.

–El virus incorpora receptors de l’aenzim convertidor d’angiotensina (ECA) i el cos de la dona en té més, tot i que és capaç de fabricar l’ECA-1 i ECA-2, aquest últim protector de la inflamació.

–¿Ho deu saber Fernando Simón?

–Segur. Estaria bé que donés dades de la Covid per sexes. I que es repartís l’exposició pública amb membres del seu equip, com Marina Pollán Santamaría, que dirigeix l’estudi serològic a tot Espanya, i Raquel Yotti, la directora de l’Institut Carles III.

«Els símptomes de la cardiopatia
són diferents dels de l’home. Al tardar a aplicar el tractament, la mortalitat postinfart és més elevada»

–¿De què moren més les dones?

–La primera causa és la cardiopatia isquèmica. Com que no se n’identifiquen els símptomes –que són diferents dels dels homes–, es tarda més a aplicar el tractament i la mortalitat postinfart és més elevada. Patricia Healy va encunyar el terme ‘síndrome de Yentl’: les dones haurien d’anar al cardiòleg vestides d’homes. ¿S’ha avançat? Una mica. El 38% dels estudis de malalties cardiovasculars ara inclouen dones.

–Els desaconsella l’aspirina.

–Els primers 50.000 humans amb qui van experimentar van ser homes. Quan hi han inclòs les dones, s’ha vist que els pot causar més hemorràgia gastrointestinal.

–Després hi ha les cremes, els xampús, els tints.

–Gran part dels càncers de mama són per excés d’estrògens, propis o ambientals. El normal és tenir menys de 80 cm³ de pèrdua de sang cada mes, i s’ha vist que els parabens de xampús i cremes –que imiten l’efecte de l’estrogen– l’augmenten; i que els tints poden ocasionar limfoma no Hodgkin. Tot allò que imita l’efecte de l’estrogen s’acumula més a la cèl·lula grassa i la dona en té més que l’home.

–Ens enduem la pitjor part en tots els camps...

–Ser dona en una societat androcèntrica ens perjudica. La medicina no ens veu, però abans d’això ja ens han donat per totes bandes: els insults en l’adolescència; l’angoixa en la maternitat –un 25% desenvolupa tiroïditis autoimmune–; la vida laboral, on hi pot haver tòxics ambientals. Arriben a la consulta relatant que els fa mal tot, i els donen un anticonceptiu o un sedant. ¡Això no pot ser! La Covid deixarà síndrome de fatiga crònica en les dones.

«S’ha vist que les cèl·lules del cos femení tenen unes proteïnes diferents»

–A una part del feminisme li incomoda marcar les diferències.

–Algunes diuen que si et poses molt biològica dones peu a arguments masclistes. Però la diferència no significa desigualtat de drets. S’ha vist que les cèl·lules del cos femení tenen unes proteïnes diferents. I el cos callós, que connecta el cervell dret i l’esquerre, és tres vegades més gran. Tenim dret a ser mirades en les nostres diferències.

–Estengui una recepta per anar tirant.

–Hem de començar a ser com ens dona la gana. Recuperar els nostres desitjos. Només milloren les persones que deixen de ser víctimes per convertir-se en protagonistes de la seva salut. Ens hem de donar cinc gustos cada dia.

Et pot interesar

–¿Quins es dona vostè?

–Jo he recuperat el meu desig intentant recuperar el de les altres.