Paula, Rocío i l’anguila

Els prejudicis són catastròfics perquè parteixen d’un embolic mental i evacuen un judici inexacte. Pensem sovint de forma binària per facilitar-nos la comprensió del món, que és inabastable: si és aixecador de pesos no pot ser ballarí, si és boxejadora no pot ser violinista, si és advocat no pot ser restaurador de mobles, si és pintora no pot ser escriptora.

Paula Bonet és pintora i Paula Bonet és novel·lista, i potser ja va ser escriptora amb els volums il·lustrats. ‘L’anguila’ no és un llibre corrent ni senzill de classificar, desconcertant a estones, conmovedor d’altres, punyent gairebé sempre. Relliscós, incòmode, viscós, difícil de capturar com el peix teleosti que li dona nom. Agafar una anguila acabada de treure de l’aigua és jugar amb cables elèctrics.

No he llegit ‘L’anguila’ en la llengua amb què la Paula el va escriure, que és el castellà, i editat per Anagrama, sinó en la traducció que Vicent Usó ha fet per a Univers. I és un encert perquè la Paula i el Vicent són de Vila-real i ell li ha donat uns girs valencians que enriqueixen el context. ‘L’anguila’ té la llum d’una taronja acabada d’agafar, al mateix temps dolçor i acidesa i un paisatge i un pensament ficats en una fruita.

La part de la memòria m’acosta a la meva pròpia infància i quan llegeixo la divisió entre ‘rosarieres’ i ‘purissimeres’, les devotes de la Mare de Déu del Rosari o de la Mare de Déu de la Puríssima, torno als carrers de cera d’un Vila-real humit, hivernal i solitari.

‘L’anguila’ és un text sobre la violència contra les dones i la seva protagonista és una Paula que pot ser la Bonet, però també altres moltes Paules. I els assetjadors, maltractadors, envestidors i abusadors, que no se cita pel seu nom autèntic sinó per l’àlies, podríem ser nosaltres. Sí, nosaltres: possessius i dominadors, acomodats en els privilegis de gènere.

Perquè la novel·la, o el que sigui, obliga a una revisió de com els homes ens comportem amb les dones i de quina manera exercim sobre elles la coacció i l’intent de submissió. Hi ha formes subtils, tot i que implacables, de control i que són fatigoses de detectar, basades en la vexació psicològica, en què els blaus apareixen al cervell i són, per tant, invisibles a la llum pública. Individus que van laminant l’autoestima amb petits talls, capa a capa, de forma contínua, incessant. 

Faig una cabriola i vaig al cas de Rocío Carrasco i Tele 5 perquè coincideix amb la publicació de l’obra de Paula Bonet i tenen en comú la dictadura d’un mascle i les nefastes conseqüències per a la salut mental de la víctima. Totes les altres coses són diferents perquè això de la Paula és una obra d’art i el que fa Tele 5, una manera de perpetuar el femer. Com a reacció positiva, l’estímul perquè moltes dones hagin decidit denunciar la seva situació; com a negativa, que siguin els botxins, això és, la cadena que durant anys ha alimentat l’ex de Rocío, els beneficiaris de les desgràcies d’aquest ésser humà.

Ella ha cobrat milers d’euros, d’acord: el comerç d’interioritats serveix d’aliment a la filla de Rocío Jurado, que va ser famosa per naixement i ara refamosa pel calvari en ‘prime time’. Vaig estar, per obligacions professionals, en el seu casament amb el guàrdia civil a la finca Yerbabuena, al poble sevillà de Castilblanco de los Arroyos, el març de 1996, i ja llavors hi va haver exclusiva i intercanvi de bitllets. Quedar-se en el terreny crematístic és desviar l’atenció, i oblidar el lucre pel broc gros és renunciar a una informació complementària.

¿Servirà aquest daltabaix per fer estirar al sofà del psiquiatre els programes rosa, rosa de punxa i sang? No. Perquè són capaços de monetitzar fins i tot aquesta pregunta, traient quartos de les declaracions del psiquiatre i de la venda del divan.   

¿Què els fem a les dones? ¿Com ens hi relacionem? ¿En quin moment ens convertim en uns aprofitats, primer esglaó del camí de l’abusador?  

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Paula, Rocío, parlo de dues, tot i que són moltes, moltíssimes, en silenci, que intenten comprendre i comprendre’s en el lent procés de desemmascarar el tio que humilia i degrada.

Deixa’l, ves-te’n, marxa, ja, avui, ara mateix.