L’esperit de Jon Manteca

D’aquelles protestes de carrer de fa 35 anys només queda l’esperit del Cojo Manteca. El tipus de reivindicacions que emparava les accions d’aquell personatge ha desaparegut. Avui són tots Jon Manteca

Resulta sorprenent que amb els dramàtics efectes que la pandèmia està causant entre la gent jove, les escandaloses xifres d’atur juvenil, els efectes psicològics del confinament entre els adolescents, la pèrdua de qualitat en l’ensenyament secundari i universitari i l’absència de perspectives d’aquesta sort de ‘no future’, es continuï invocant la figura de Hasél per justificar les protestes

Es llegeix en minuts
L’esperit de Jon Manteca

Es deia Jon Manteca. Durant les protestes estudiantils del gener del 1987 que van prendre els carrers del centre de Madrid, primer, i d’algunes capitals de la resta del país, el personatge es va fer enormement popular. Rodamon punk, captaire, mancat d’una cama i víctima de les seqüeles cerebrals que es va produir als 16 anys al caure des d’una torre d’alta tensió després de patir una descàrrega que li va provocar l’amputació de l’extremitat, Manteca va saltar a les primeres pàgines per enfilar-se als fanals i als lluminosos del metro del Banc d’Espanya, que destrossava a cops de muleta. Allò era digne de veure per la insòlita facilitat del tipus per aixecar-se a qualsevol lloc. Cent mil manifestants als peus de la Cibeles, la policia repartint ‘calor negra’ i aquell home fent miques el cartell del banc central espanyol, símbol de l’ostentació del poder financer i del cor econòmic de l’Estat.

Des d’aleshores, ni una revolta sense el seu Jon Manteca. Protestes de tot caire s’han caracteritzat per incloure rere les barricades elements aliens al fet reivindicat. Cap novetat fins aquí, tot i que hem de reconèixer que Manteca tenia l’encant del que és sorprenent i conserva encara l’evocació romàntica de la nostàlgia. Malgrat les seves limitacions físiques, corria com un diable davant de la policia. Quatre aparicions en el telenotícies de les tres de la tarda li van donar la glòria durant aquell hivern del 87 i una entrada en la Viquipèdia tres dècades després. 

Ni tan sols era estudiant, però el Cojo Manteca (així el van batejar els mitjans de l’època sense cap mirament pel llenguatge inclusiu) va aconseguir una portada del ’Herald Tribune’, una aparició al ‘The New York Times’ i la fama efímera que avui li hauria obert de bat a bat els platós de televisió. Nou anys després d’allò, el 1996, oblidat per tots, el Cojo Manteca va morir de sida en un hospital de la Vega Baixa d’Alacant. No obstant el seu trist final, i convertit en falsa llegenda d’heroi de carrer que feia servir les seves crosses com a arma de xoc, la turba que avui mira de cremar una furgona amb un guàrdia urbà a dins invoca l’esperit del Cojo Manteca i actua en nom del seu record a falta d’un altre ‘heroi sense capa’ en el qual mirar-se. Però el cert és que Manteca es va dedicar a rebentar manifestacions la raó de ser del qual va córrer el risc de perdre el sentit. 

Les que s’han produït en les últimes setmanes a Catalunya l’han perdut del tot. El mateix ha ocorregut a la resta d’Espanya. Resulta sorprenent que amb els dramàtics efectes que la pandèmia està causant entre la gent jove, les escandaloses xifres d’atur juvenil, els efectes psicològics del confinament entre els adolescents, la pèrdua de qualitat en l’ensenyament secundari i universitari il’absència de perspectives d’aquesta sort de 'no future' de l’educació pandèmica, es continuï invocant exclusivament la figura de Pablo Hasél per justificar les protestes.

Poc es va obtenir de la vaga d’estudiants de l’any 1987, en la qual s’exigia l’eliminació de la Selectivitat i la rebaixa de les càrregues universitàries, però aquelles revoltes van obligar el Govern a negociar, van frenar l’Estatut del Professorat, van eliminar algunes taxes dels antics BUP i COU i es van augmentar les beques. El ministre d’Educació va dimitir l’any següent.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Et pot interesar

Davant d’allò, no és que els aldarulls del 2021 manquin d’un referent peculiar que posi el focus en el missatge dels que prenen els carrers. Molt al contrari, la suposada defensa de la llibertat d’expressió ha desaparegut de la taula reivindicativa així que ha anat augmentant la rapinya sobre les botigues de luxe de Barcelona is’atacava els mitjans de comunicació, notaris i marmessors d’aquesta mateixa llibertat d’expressió que la quitxalla violenta diu defensar. Jon Manteca hauria sigut incapaç d’aconseguir per si mateix els escassos assoliments que aquells estudiants del 87 van obtenir del Govern sense unes idees que els sustentessin i sense unes reivindicacions plantejades de més a menys per arribar a uns termes mitjans d’acord. 

D’aquells aldarulls de carrer de fa 35 anys només queda l’esperit del Cojo Manteca. El tipus de reivindicacions que emparava les accions d’aquell personatge corren el risc de desaparèixer. La qüestió és que tots els vàndals que avui s’afanen a calar foc als contenidors són individus amb crosses que ja no recorden a quina botiga d’Hugo Boss van oblidar les pancartes. Ja hi ha més Juanes Manteca que manifestants. Avui són tots Jon Manteca.