Aquells trens d’alta velocitat
Hi va haver un temps, no tan llunyà, on agafar un tren d’alta velocitat era sempre un compromís de puntualitat. Tant a la sortida, com a l’arribada. Aquelles èpoques han passat a la història per diverses raons. L’augment d’operadors a les vies obliga a generar més espais de seguretat entre tren i tren i a reduir velocitat en alguns trams del viatge. Després hi ha les obres de manteniment per diverses causes: millores a les vies, a les estacions o els efectes de l’eterna construcció del corredor mediterrani, cada vegada més conegut com el corredor marcià perquè ja ningú sap de què va tant retard. Per no parlar dels efectes, desgràcies alienes a polítics i enginyers, produïts per les inclemències meteorològiques. Conclusió: gairebé sense excepcions, als 300 km/hora s’hi arriba a pics concrets al llarg del trajecte.
La construcció de l’alta velocitat ferroviària ha sigut la gran aposta de les infraestructures espanyoles. Ens ha col·locat en la divisió d’honor mundial, només per darrere de la Xina en distància construïda i per davant del Japó i França, que va arribar a estar en l’avantguarda europea. Aquesta aposta ha tingut moments cabdals: crear estacions desorbitades en erms deserts i poblacions minúscules o traçar recorreguts que atempten contra el sentit comú i que acaben convertint l’alta velocitat en un tramvia del passat.
El cas de Galícia com a exemple. Superada l’entrada i l’estada a la caòtica estació madrilenya de Chamartín –a l’andana de les vies un empleat de l’estació crida a viva veu el destí del tren–, l’AVE de torn surt 15 minuts tard amb destí a la població més gran i la més industrial de Galícia (Vigo). El viatge recorre Castella i Lleó per endinsar-se sense més incidències –parada a Zamora– a les muntanyes galaiques i parar a Ourense. Pels intèrfons s’avisa el que es dirigeixi a Santiago i la Corunya que canviï de tren; mentrestant, a la resta se’ns demana no moure’ns. Alguna cosa, simplement, no encaixa. Tot just són les set de la tarda i l’arribada a Vigo (100 quilòmetres) promet ser més enllà de les vuit de la tarda.
Notícies relacionades¿Què passa? El tren, en comptes de seguir en línia recta, comença a dirigir-se al nord i quan toca Santiago, triangula de nou cap al sud, cap a Pontevedra i arriba a Vigo després de fer 200 quilòmetres. Almenys ens rep l’esplendorosa estació d’Urzaiz, centre comercial inclòs, que dona mil voltes a la decrèpita estació de Sants de Barcelona i entorn, una vergonya que espero que se solucioni i adeqüi al més aviat possible.
¿Què va passar? Molt fàcil. Quan José María Aznar presidia Espanya i Manuel Fraga la Xunta de Galícia es va firmar el protocol per crear la connexió Madrid-Ourense-Santiago. El compromís era fer després la connexió d’Ourense a Vigo. Passen els governs i no hi ha ni data per elaborar un estudi informatiu que ordeni el trajecte. Almenys, els governs d’Espanya i Portugal sí han començat a tramitar estudis informatius per unir Vigo amb Porto. A veure com de puntual acaba sent.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
