Vargas Llosa s’acomiada

A través de senyals, Vargas Llosa em va explicar que se n’anava al metge. Els seus ulls guardaven l’estupor d’un nen que havia perdut els seus pares, o d’un avi que no tenia asil. Els metges li van alleujar la por i ell va tornar com el que era: un home atlètic que, als seus 74 anys, continuava fent més gimnàstica que els seus fills.

Després, en la sessió més important de la seva sèrie de trobades amb les autoritats, a l’autor d’El pez en el agua, una autobiografia en la qual el seu pare i la seva mare tenen un paper que ell no va oblidar en la seva vida, li va fallar una altra vegada la veu que havia recuperat.

Aquesta vegada, mentre li agraïa a la seva dona, que és també la seva cosina Patricia, el que ella va fer per ell i pel seu temps i pels seus llibres, li va entrar una ploradissa fugaç però tan evident com aquell ensurt, que semblava sense remei, amb el qual havia despertat al matí.

Els que coneixien bé el creador de Zavalita, el personatge que millor el representa i que és l’heroi de Conversación en La Catedral, van explicar que aquestes ensopegades sentimentals tenien a veure amb la figura del pare que ell mai va poder treure de la seva memòria. Aquell pare, que havia deixat la seva mare quan feia mesos que ella esperava Mario, va reaparèixer en la seva vida i la hi va amargar quan el noi el va retrobar. Li va canviar la vida, el va posar en una escola despietada i li va comminar a ser, almenys, com ell, és a dir, un home de profit.

Però Mario Vargas Llosa ja era un escriptor en marxa; en aquella escola es va adaptar al món dels nois i dels militars i va sortir d’allí sent el fill de la seva mare que repudiava el seu pare. Fins al final dels seus dies. Totes aquestes vicissituds van ser part després d’El pez en el agua, un llibre sense el qual no es pot entendre la vida de Vargas Llosa, ni tampoc la vigència cada vegada més imperiosa de la seva literatura en el segle XX.

Anys més tard, després de vicissituds que van trencar una relació que va ajuntar pares i fills gairebé tota una vida, el retrobament es va acabar produint al Perú. Mario Vargas Llosa, peruà i espanyol, es va retrobar amb Patricia, la dona per qui va plorar, i amb els fills; van viatjar com abans, van reaparèixer en fotos i en abraçades, i a aquesta alegria del retrobament s’hi van unir els seus amics d’allí i d’aquí com una raó de vida que els ajuntaria fins al comiat.

El retrobament es va anar forjant des de Madrid, quan Patricia estava a la casa de sempre a Lima, i Mario va tornar a la seva casa del carrer Flora. Mario era ja, sobretot, un home destinat a acomiadar-se del Perú, i de la vida, a Lima, i així va ser. El vaig veure en aquells moments del retrobament amb Flora. Em va citar per parlar de qualsevol cosa, i de qualsevol cosa vam anar parlant, fins que a l’hora de dir-nos fins després, em va dir, més o menys: "Aquesta ja és casa meva una altra vegada".

Notícies relacionades

Aquells trens d’alta velocitat

Tots sols davant la pantalla

Temps després vaig preguntar a Mario, al mateix entorn, què estava escrivint. Em va confessar que estava escrivint sobre el seu mestre primer, Jean-Paul Sartre. Apunts, va venir a dir-me, com si estigués assajant un comiat per on va començar la passió de la seva vida, la literatura. Aquesta setmana, a Càceres i a Trujillo, la Càtedra Vargas Llosa, que continua l’homenatge que se li deu al Nobel, va ajuntar estudiosos de la seva obra, seguidors de la seva vida, i els que l’han estimat com l’home que va ser i l’escriptor que queda. Enmig d’aquest homenatge, pòstum per la seva mort recent, als 88 anys, a Lima, i que serà llarg perquè la seva obra durarà més que nosaltres i que moltes generacions segurament, l’escriptor Edu Galán va organitzar un homenatge bellíssim a partir de les memòries que el mateix Mario va fer per explicar com havia sigut aquella relació amb el seu pare.

El seu fill Álvaro, Ana Belén, Magüi Mira, Ángeles Mastretta i fins a 12 intèrprets, entre artistes i escriptors, van llegir les confessions, moltes extretes d’El pez en el agua, la seva autobiografia. Van fer que el futur de la seva memòria trobés una baula més d’admiració per l’autor de La ciudad y los perros.