‘De un país en llamas’

La idea era tancar la sèrie estival amb una memòria sobre la fantasia i imaginació que afegien alguns guies a les anècdotes suposadament verídiques explicades per distreure els estrangers que surten d’excursió pels enclavaments turístics (aquest periodista va arribar a sentir "les increïbles aventures de Don Quijote i Sancho Panza" per un pintoresc municipi de muntanya d’Alacant). En alas de la mentira o El tonto Simón haurien sigut l’acompanyament òptim per a un article d’aquesta índole, però els devastadors incendis que un estiu més han assolat el mapa geogràfic espanyol em van fer pensar en el títol d’aquest disc com a al·legoria de l’estat de combustió en què ens movem des de fa dècades Espanya i els espanyols, entossudits a desenvolupar-nos amb naturalitat des de l’interior d’una pira.

És l’esperable en aquesta època de l’any. En un sentit retòric, arde la calle al sol de poniente, tot i que el que en definitiva crema són les nostres muntanyes, per a desgràcia de famílies, voluntaris i bombers, que en ocasions ho paguen amb la seva vida. La foguera s’ha convertit en estructural, i aquesta ignició permanent apuntala la tendència històrica d’immolar-nos per purgar els nostres pecats i fer tabula rasa. La temperatura social i política amb què es construeix l’actualitat informativa de la nostra nació es compassa en proporció amb l’ambient tèrmic.

37 grados y un montón de huesos / con algo de pellejo alrededor. / Habrá que echar toda la carne al asador (37 grados, Radio Futura, 1987).

Tràgica metàfora

Els incendis que Espanya pateix cada any constitueixen la tràgica metàfora d’aquest constant viatge d’anada i tornada al purgatori. El que ens diferencia de Califòrnia és que allà l’Estat actua com un actor secundari de la iniciativa privada mentre que aquí les administracions són una part essencial des del principi fins al final dels efectes del foc, des de la prevenció fins a l’extinció. Per això sorprèn que la classe política espanyola –arrossegada com a conseqüència dels seus actes pràcticament tota l’opinió pública– sigui capaç de travessar la tragèdia i degradar la catàstrofe a un segon pla, de manera que les conseqüències del foc acaben enfosquides per una allau de declaracions trufades de tòpics, frases desgastades, llocs comuns i verals retòrics de poca importància que deixen entreveure la pobresa d’un debat pobre en idees. I així fins a l’estiu que ve, en el qual l’etern retorn ens situï una altra vegada en el mateix escenari. Nietzsche tenia raó.

El 1985, l’any en què Radio Futura va publicar De un país en llamas, van cremar a Espanya 486.327 hectàrees de superfície forestal, la majoria, per aquest ordre, a Galícia, Extremadura, País Valencià, Astúries, Castella i Lleó i Andalusia. A l’hora d’escriure aquest article ja hem sobrepassat les 400.000 hectàrees cremades, amb (¡vaja!) Galícia, Castella i Lleó i Extremadura al capdavant de l’estadística 40 anys després. Malgrat les xifres, s’ha reduït a la meitat la despesa en prevenció en els últims 13 anys, especialment en les comunitats més afectades.

Soñado cada tarde en cada cama. / Nostálgico vergel de señorío. / Un hado de otras épocas me llama / a mi país perdido (De un país perdido, 2020, Juan Perro).

Notícies relacionades

La reina dels cementiris

Oasis sobreviu a la seva resurrecció

En qüestió d’incendis, fa temps que passem del conjuntural a l’estructural. Així ho reflecteixen la duresa de les xifres i els discursos passats que alguns representants de les administracions públiques repeteixen estiu rere estiu.

A foc fatu, discurs vacu, mentre es relaxen les iniciatives per evitar els danys, es retallen les mesures de prevenció i càrrecs públics en llocs de responsabilitat acudeixen als llocs de la tragèdia vestits de campanya i disposats a posar gasolina a les brases amb el mateix discurs un any rere l’altre. Pel fum se sap on és el foc. El fum. El que albirem a les muntanyes i el que intenten vendre’ns.