L’ascensió i caiguda del Sr. Rodríguez

Era una imatge del mes d’agost que es repetia quasi cada nit en les dècades de 1970 i 1980: mares acompanyades dels seus fills feien cua a la cabina telefònica que hi havia a prop de la urbanització de la costa o de la casa d’estiueig del poble per fer la trucada al cap de família, que s’havia quedat treballant aquell mes a la ciutat. A soles, sense més companyia que carmanyoles ben assortides de samfaina, gaspatxo i filets russos, escrupolosament ordenades a la nevera, notes adherides a la porta de la nevera (treu el gos, tens roba interior neta a la calaixera, porta un tàper d’ensaladilla russa a la meva mare...), tota la casa a la seva disposició i la perspectiva optimista de passar dues setmanes senceres sense la família, de vegades un mes, sense més pressió que la de sortir tres nits a la setmana a trepitjar les voreres i després les moquetes d’una discoteca, i qui sap si triomfar abans de l’alba amb algun final apoteòsic amb el qual delectar la memòria.

Escrit en rodona

Hi va haver una època en què, arribat el mes d’agost, aflorava a les ciutats la figura del rodríguez, escrit en rodona, sense cursives ni cometes des que la RAE va decidir incorporar-lo al diccionari per definir l’"home casat que es queda treballant mentre la seva família és fora, normalment d’estiueig. Apa, es queda de rodríguez". Mentre anaven caient les monedes del telèfon públic, la dona visualitzava mentalment el seu abnegat i treballador marit a punt d’anar-se’n a dormir, sense imaginar que, en molts casos, el tio anava vestit de vint-i-un botó disposat a sortir al carrer i a fotre el polvo de la seva vida lluny del llit conjugal després de dos o tres Larios amb tònica en vas de tub. El rodríguez és optimista per naturalesa.

Me pierdo en la ciudad, caigo rendido / en el regazo negrao de la noche. / Por las luces del nuevo día herido, / dando tumbos con cara de fantoche / vuelvo hacia la calle del Olvido (La mala fama, Juan Perro, 2002).

La popularització del terme rodríguez s’estén a partir de 1965 amb l’estrena de la comèdia El cálido verano del Sr. Rodríguez, dirigida per Pedro Lazaga i protagonitzada per José Luis López Vázquez, un oficinista que intenta aprofitar l’absència de la seva família a l’estiu per tenir una aventura. La figura del rodríguez ja havia sigut tractada en el cine 10 anys abans per Billy Wilder en el que aquí va arribar a les sales com La tentación vive arriba, però el títol original (The seven year itch, que literalment seria "la picor dels set anys"), feia més justícia a la història de l’executiu (Tom Ewell) que passa sol l’estiu a Nova York mentre la seva dona i el seu fill caminen per la costa de Maine. Ewell intenta fer realitat el desig primari d’enllitar-se amb la seva veïna (Marylin Monroe i la famosa escena del vestit blanc voletejant sobre la sortida d’aire del metro). Segons els nord-americans, la majoria dels marits tenen relacions extramatrimonials a partir del setè any de casats.

Notícies relacionades

¿Macrofestivals a l’hivern?

45 anys punxant rock a Gràcia

En un interessantíssim estudi titulat Masculinitats vacacionals i estiuenques: el Rodríguez i el Don Juan en el turisme de masses (2018), de la catedràtica de la Universitat de Barcelona Mary Nash, l’autora associa el fenomen del rodríguez a una determinada època a Espanya: "El règim franquista va sostenir un ideal de masculinitat compatible amb l’exercici de relacions extramaritals. Al no estar subjectes a amonestacions públiques o investigació penal per una conducta sexual inapropiada en les seves relacions extramaritals, els casats tenien via lliure per a l’exercici de la sexualitat fora del marc matrimonial, tot i que les convencions socials imposaven discreció [...]. En contrast, el càstig a l’adúltera era molt sever i, a més, en els judicis se la sotmetia a un discurs moralitzant i misogin".

És improbable que l’arquetip del rodríguez (el quart cognom més freqüent a Espanya) acabi extingint-se, malgrat que la gradual desaparició d’aquest model de masculinitat, el canvi de mentalitat de l’home, l’empoderament de la dona i la reducció del període vacacional (la meitat dels espanyols que marxen de vacances ara ho fan durant una mica més d’una setmana i gairebé tots en família) converteixen el rodríguez clàssic en un producte del passat. Com les cabines telefòniques i els gots de tub.