Orígens de les crisis

Cicles curts i cicles Kondratieff

Cal revertir els pitjors efectes de la globalització i, en particular, de la desregulació, en el mercat de treball i en altres àmbits, i dels excessos del liberalisme econòmic

Es llegeix en minuts

En els meus anys de formació universitària, els professors de la facultat intentaven explicar-nos els perquès de les crisis del capitalisme: des del segle XIX, la recurrència de cicles d’uns 10 anys de durada, als quals se’n superposaven altres de poc més de 40 mesos, era evident. Alguns economistes van associar aquella cadència decennal a les taques solars que, en la seva visió, afectaven negativament les collites. Una altra interpretació, més versemblant, va ser la de Karl Marx: les crisis eren l’inevitable remei als excessos de la bonança i, el seu final, l’esgotament del combustible de les expansions, el creixement del crèdit i el deute.

Però la interpretació marxista, que dona compte del que ens va passar el 2008/12, no serveix per avaluar els grans cicles del capitalisme, de durades pròximes al mig segle: va ser l’economista rus Kondratieff el que, després de la Primera Guerra Mundial, va advertir de l’existència d’ones llargues associades, tot i que no únicament, al canvi tècnic. Aquestes tendències més àmplies no es perceben més que de manera indirecta: a diferència del final de les fases expansives, en les quals l’atur es dispara, els efectes dels canvis de fons són poc o gens perceptibles a curt termini, però poden acabar sent molt més severs. ¿Tenia raó Kondratieff? No en la inevitable seqüència de llargues fases d’expansió i crisis, però sí en l’existència de fenòmens profunds, que operen sota les fases de ‘boom’ i depressió del crèdit i el deute. 

Tot l’anterior té molt sentit avui perquè, en els últims anys, hem tingut exemples de tots aquests cicles. Avui surfegem les onades de la reabsorció de les crisis financera i de la Covid-19, però a sota hi opera un potent mar de fons, que potser ens està arrossegant cap a llocs que, de conèixer-los, no desitjaríem visitar. D’aquests profunds corrents n’hi ha dos que mereixen particular atenció. 

La primera, una globalització els efectes de la qual reflecteixen l’impacte de la incorporació de més de 1.500 milions de treballadors a la producció mundial, generant una duríssima competència per mantenir quotes de mercat, atraure inversions i generar llocs de treball. Tot i que té evidents efectes positius per a certes classes dirigents d’Occident i, també, per als països emergents, són clarament negatius sobre el nostre nivell de vida, els salaris i els beneficis de certs sectors. Aquesta globalització, a més, ha vingut de la mà i s’ha justificat amb un inacceptable liberalisme econòmic, amb els seus mantres de desregulació i jivarització del sector públic.

La segona, l’impacte del canvi tècnic i la intel·ligència artificial. No és la primera vegada que una revolució similar apareix i, amb ella, emergeixen col·lectius de guanyadors i perdedors. Però el balanç en ocupació i salaris no està definit a priori: dependrà del caràcter substitutiu o complementari de la revolució tecnològica amb la mà d’obra. I, en l’actual, tot apunta a més substitució que a complementarietat. Si és així, a mitjà i llarg termini veurem un reforç de les tendències de contenció salarial i reducció de l’ocupació que genera la globalització.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Tot l’anterior, ¿per què ens hauria d’interessar? Aquests últims dies hem contemplat una explosió de violència que ha deixat perplexos propis i estranys. Deixant a part la necessitat de no penalitzar la llibertat d’expressió i la de destacar que la violència és de grups molt reduïts, cal intentar entendre el que suggereix. Tant el fenomen per si mateix com l’ampli consens sobre com de dures són les condicions dels joves i les dificultats que afronta el seu futur. Però la situació dels joves no és excepcional: els més grans de 45 anys que perden la seva feina ho tenen, potser, pitjor encara, mentre la difícil millora salarial per als d’edat intermèdia, i una desigualtat i pobresa rampants, indiquen que els problemes són generals. Són tots impactes d’aquestes ones llargues de l’economia. 

¿Solucions? Cal revertir els pitjors efectes de la globalització i, en particular, de la desregulació, en el mercat de treball i en altres àmbits, i dels excessos del liberalisme econòmic tant tocant a la intervenció pública com a polítiques de redistribució. Si no avancem en aquesta direcció, les espurnes juvenils d’aquests dies poden acabar convertint-se en fogueres més severes. Tot i que dubto que això sigui possible, les nostres elits, econòmiques i polítiques, farien bé a repassar la història.