La crisi de la Covid

3
Es llegeix en minuts
Ensopegar... ¿quantes vegades?

JORDI OTIX

Des del primer dia, el control de l’epidèmia s’ha efectuat amb l’obertura de l’activitat amb més contacte social, regulant-ne la intensitat en funció del grau de saturació de l’atenció hospitalària. Però aquest esquema ha estat ple d’errors.

Ja ens va passar amb la nova normalitat de finals de juny del 2020. Escassament un mes més tard, les autoritats franceses advertien que la Catalogne mostrava un risc massa greu com per permetre l’entrada de viatgers. I així, sense voler, es va perdre l’estiu del 2020. Després de l’augment de casos, de nou, mesures de contenció que, amb alces i descensos, només es van aixecar a partir del pont de la Constitució i les festes nadalenques. Allà, una altra vegada, la tensió economia-hospitals es va decantar per la primera, amb el resultat conegut: al gener i el febrer va arribar la temuda tercera onada, que va posar contra les cordes els hospitals i, en particular, les unitats de crítics. Després dels efectes de noves restriccions, l’arribada de la Setmana Santa va permetre una nova relaxació que, amb alts i baixos, ens va conduir a la situació d’avui: malgrat la vacunació, un absolutament insòlit augment de casos en els joves de 20 a 29 anys (¡¡per sobre dels 1.500 per 100.000 habitants!!), que situa Catalunya en pèssima posició. Per això, és hora d’efectuar un balanç de per què estem aquí i quines són les seves conseqüències. Retinguin els punts següents.

Primer. Les autoritats coneixien la capacitat infecciosa més gran de la variant delta: l’experiència britànica, un mes davant de la nostra, així ho mostrava. Però els senyals que han emès han anat en el sentit oposat: obertura de bars, restaurants i sales de festa, relaxament amb la mascareta i eufòria amb l’avenç de la vacunació. Tot està bé al millor dels mons.

Segon. Això reflecteix les pressions dels sectors econòmics més afectats per la Covid. Totalment legítimes, tot i que clarament errònies: les decisions d’obertura d’aquestes últimes setmanes no han sigut les encertades per als seus interessos.

Tercer. La pressió dels joves ha sigut determinant, directament amb el seu comportament o, indirectament, a partir de la dels que extreuen rèdits de la seva activitat recreativa. I així hem assistit a un insòlit espectacle mediàtic segons el qual el col·lectiu menor de 30 anys és el que més ha patit. Fa posar vermell l’exaltació de la necessitat de l’esbargiment juvenil i el bonisme amb què s’han tolerat ‘botellons’ o actes semblants. Sumin-hi la revetlla de Sant Joan i en tenen el resultat: un descontrol de la situació que fa por.

Quart. Aquesta postració davant el sofriment dels joves, que no nego, acompanya el menyspreu envers el de les persones grans. Comparin el dels primers amb el del que estan en residències, on van morir més de 20.000 persones, o altres milers que es van enfrontar a la mort sols o en hospitals. A més d’un comunicador o tertulià li hauria de caure la cara de vergonya.

Cinquè. La dicotomia economia-sanitat és falsa. La sanitat de tots no s’ha tingut en compte o, simplement, no s’ha pogut atendre: vegin les llistes d’espera, les reduccions en diagnòstics de càncer o altres malalties, o les dificultats per accedir als CAP, per esmentar-ne només uns exemples. La dicotomia efectiva ha sigut entre economia i hospitalització: els poders públics només s’han preocupat de la sanitat quan el col·lapse hospitalari amenaçava. Per cert, de diners haver-n’hi n’hi havia: només havíem de demanar-los al MEDE de Brussel·les. Però les nostres autoritats no van voler.

Notícies relacionades

Finalment, nego la major: no és veritat que la política adoptada hagi afavorit l’activitat. No va ser així a l’estiu del 2020 i tot apunta que tampoc ho serà, per les mateixes raons de descontrol epidèmic, en el del 2021. Volent salvar la temporada turística, avançant mesures abans de temps, hem aconseguit atraure, i no per a bé, l’atenció de la Gran Bretanya, que ens situa als països a no visitar, i la d’Alemanya, que ubica Catalunya i Cantàbria com a territoris prohibits. Resultats fatals d’una política sense rumb.

En la premsa britànica es parla ja de la nova variant, la lamda, que desconcerta els científics. I hi ha membres del comitè que assessora el seu govern que consideren l’obertura que Johnson pretén fer com una fàbrica de variants. La veritat és que desitjaríem sentir veus semblants aquí. Però aquest no és el cas. Aquí, no n’aprenem. I la pandèmia no s’ha acabat.