Propòsits d’esmena

Felicitats, doncs, a totes les administracions centrals i autonòmiques: les primeres, per aconseguir un volum de vacunes adequat, i les segones, per dissenyar sistemes per distribuir-les en temps i forma i pel seu més que rotund èxit en el desenvolupament del curs escolar. No obstant, aquests èxits no poden ocultar alguns errors com una casa i que, a més, hi ha aspectes molt rellevants per abordar. Anem per parts.

Primer, la insòlita imatge que va donar Espanya autoritzant l’arribada de turistes britànics sense condicions. Donada l’extensió de la mutació índia, Alemanya els va tancar les fronteres exigint quarantena mentre França demanava una PCR per permetre’ls l’entrada. Aquí no. Aquí, sotmesos a l’imperi dels interessos turístics, els deixàvem entrar sense restricció, fins que fa uns dies la Comissió ens va estirar les orelles destacant la incongruència de demanar mesures precautòries per a uns i no per a d’altres. Finalment, el cap de setmana passat aquesta incongruència es va solucionar. Però el mal ja estava fet: potser es pensava que la Gran Bretanya, en contrapartida, ens situaria a la llista de països sense problemes. Llastimosament no ha sigut així i no serà fins al 21 de juny quan sabrem si Espanya millora la qualificació davant els turistes britànics. En suma, aquest juny estiuenc s’ha enfonsat en la misèria: el nostre principal mercat emissor de visitants, el de la Gran Bretanya, estarà absent.

Segon, el negatiu senyal que estem emetent amb la permissivitat pel que fa al descontrol dels caps de setmana. S’entén que els governs, i més aquells més pròxims al ciutadà, han comprat acríticament la tesi que han sigut els joves els que pitjor ho han passat. I, adoptant-la, no tenen ni autoritat ni moral suficient per controlar la situació. Però aquesta imatge desoladora que projecta té els seus costos, i el del turisme que s’espanta de tanta falta de control n’és un dels més rellevants. 

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Tercer, les trampes al solitari que es fan les nostres autoritats. Em refereixo a l’èxtasi que mostren alguns informadors quan destaquen la caiguda de la incidència, des dels 700 casos per 100.000 habitants en 14 dies de fa uns mesos als actuals, per sota dels 150. ¿Qui no trauria pit? Llàstima que ens autoenganyem. Perquè en el denominador d’aquest quocient hi ha trampa: els susceptibles d’infectar-se no són tots, sinó només aquells que no estan vacunats. Si de la població es descomptés la vacunada, l’índex d’incidència seria sensiblement més alt.

Finalment, deures pendents i propòsits d’esmena. Fa un any, crec recordar que en una sessió de control parlamentari, el president Sánchez va advertir l’oposició que, una vegada superada la crisi, caldria efectuar un balanç de la situació en què es trobava la sanitat pública quan la Covid ens va impactar. Era la resposta a les immisericordioses crítiques que li feien davant l’evident descontrol de la situació en aquelles setmanes negres del març i l’abril del 2020. Però, fins ara, ni des del Govern de Madrid ni des del de la Generalitat o el d’altres comunitats auònomes, hem sentit cap proposta en aquest sentit. Aquí cal reconèixer que els britànics, amb la seva investigació parlamentària, en què han començat a aparèixer draps bastant bruts sobre la incompetència del Govern de Johnson, han donat una lliçó de maneres més que notable. Per no ensopegar amb la mateixa pedra, cal exigir també aquí comissions parlamentàries, a Madrid o a Barcelona, que avaluïn la situació sanitària abans, durant i, així ho espero, després de la pandèmia. Honestament crec que els governs ens ho deuen: pels errors comesos, pel que hem aguantat i pel que ens espera. Però, ja ho saben, aquí no tenim tirada a l’exigència de compliment de compromisos públics. Però per una vegada, i atesa la magnitud de la tragèdia, necessitem llum i taquígrafs.