Editorial

Votar en pandèmia a Catalunya

Un retard de les eleccions pot estar justificat per la Covid, però té greus implicacions polítiques amb el Parlament dissolt i un Govern amortitzat

Es llegeix en minuts

El Periódico

Votar en pandèmia a Catalunya

Portugal pateix amb molta duresa el flagell de la Covid i el seu Govern ha decretat un confinament molt similar al del mes de març. No obstant, no ha cancel·lat les eleccions presidencials previstes per al pròxim 24 de gener. A Catalunya, avui, les xifres de la pandèmia, sent greus, són millors que les de Portugal. Hi ha unes eleccions convocades per a d’aquí a un mes, el 14 de febrer, i hi ha indicis que aquest dijous es decidirà retardar la cita amb les urnes. En aquests temps d’eufemismes i pandèmia propagandística, és necessari anomenar a les coses pel seu nom: retardar les eleccions és restringir de forma temporal el dret fonamental de participació política. Un aclariment necessari per entendre la importància de la decisió que es prengui. 

Queda fora de discussió que la protecció de la salut pública preval sobre qualsevol altra consideració. L’evolució epidemiològica és certament preocupant, i no es pot saber com estarem el 14 de febrer, si bé els auguris són dolents . Això sí, no tan negatius com els de Portugal avui o com els que hi havia a Euskadi i Galícia quan a l’abril es va prendre la decisió de retardar les eleccions. Hi ha altres diferències respecte al referent basc i gallec: llavors hi havia un confinament domiciliari que restringia la llibertat de moviments, vital per a unes comicis, i hi va haver consens dels partits (el PSC assenyala, igual com Laura Borràs, que en altres països s’ha votat amb restriccions més dures). Igual que va succeir llavors, si Catalunya aquest dijous decideix ajornar la crida a les urnes, la decisió es prendrà amb una base jurídica feble, sense un marc legal clar que empari una decisió així. Això no treu que l’ajornament pugui estar justificat per motius de salut pública.

Políticament, un retard seria una pèssima notícia per a Catalunya. Aquesta legislatura està formalment acabada des que el president Quim Torra així ho va declarar el gener passat. No hi ha Parlament, perquè ja ha sigut dissolt, i per no haver-hi no hi ha ni president de la Generalitat, perquè en un acte de funambulisme polític que ha sigut la tònica des del 2017, els dos socis del Govern van acordar que Pere Aragonès sigui vicepresident en funcions de president. Sense president, sense Parlament, amb dos socis enfrontats i lluitant electoralment pel mateix espai polític, aquest és l’Executiu que ha de torejar amb cada una les tres terribles cares de la pandèmia: la crisi sanitària, la crisi econòmica i la crisi social.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Costa molt no veure interessos partidistes en el retard electoral. Ja n’hi va haver a l’hora de decidir la data en el llarg procés que va acabar amb la inhabilitació de Torra com a president de la Generalitat. Costa entendre que hi pugui haver eleccions al Barça i no autonòmiques. Però tot i que la decisió d’ajornar el 14-F es prengués per motius únicament sanitaris, les conseqüències són molt greus. ¿Qui és el president? ¿Qui controla el Govern? ¿Com i davant qui es passa comptes de la gestió de la pandèmia? I hi ha més preguntes: ¿Quina garantia hi ha que després del 14-F les eleccions es podran celebrar? ¿Quant temps pot permetre’s estar Catalunya sense president i sense Parlament?

En cas de retard, i atesa la situació d’emergència, no sembla massa demanar que JxCat i ERC revisin el seu acord i que al capdavant del Govern que ha de gestionar la crisi hi hagi un president amb totes les atribucions del seu càrrec. I que la nova data electoral sigui al més aviat possible. Una Catalunya sense institucions corre el risc de caure en la irrellevància.