Conseqüències de l’assalt

El primer de la classe o de com els EUA van creure poder donar lliçons de democràcia

La gestió que es faci dels fets del Capitoli marcarà un precedent molt important a nivell internacional

Es llegeix en minuts

El 1945, les potències aliades que havien vençut al nazisme a Europa i al Japó al Pacífic van impulsar la creació de l’Organització de les Nacions Unides. En paral·lel, els Estats Units d’Amèrica iniciaven, a través del president Roosevelt, un conjunt d’institucions econòmiques sota el nom de sistema de Bretton Woods amb la intenció de promoure el seu model econòmic entre altres estats. En aquells primers anys de la postguerra, entre 1946 i 1947, es va fer evident que les dues superpotències militars i polítiques tenien una visió oposada del panorama internacional. Aquestes dues visions ens van portar a la Guerra Freda i és des d’aquella etapa que els EUA es van autoencapçalar com a paladí de les democràcies liberals. De la mateixa manera que Roosevelt aviat va comprendre que liderar el bloc occidental de la guerra freda suposava costos a molts nivells, Trump no ha volgut acatar-ne cap del que suposa actualment continuar actuant com a líder mundial de certs valors. Girant la vista cap a una altra banda, movent la mà amb el seu gest tan característic que sembla que digui «surt, surt» i traient importància als errors, el vigent president dels EUA i els qui li donen suport han obert encara més la bretxa i la confusió en el debat de fons: cap democràcia és perfecta, però, ¿continua sent el model menys dolent per governar un país? 

Durant la guerra freda, l’URSS convidava els estats de l’Est a seguir l’anomenada democràcia popular i els EUA recomanaven als seus optar per la democràcia liberal. Les diferències eren clares, però durant les últimes dues dècades, i cada vegada més, els dos models s’han anat desdibuixant i barrejant. En el món acadèmic i de l’anàlisi política ja fa temps que es va començar a utilitzar «democràcia il·liberal» per referir-se a la Federació Russa, hereva de l’antiga URSS. Passa el mateix amb la República Popular de la Xina, que, tot i que juga en primera divisió i pràcticament és la superpotència mundial en producció i liquiditat financera, difícilment es pot considerar democràcia sota l’estàndard occidental. El seu reduït sistema de drets i llibertats i la inexistent pluralitat política són incompatibles amb ella. 

Ara bé, els EUA han continuat defensant que és la democràcia més consolidada, la més lliure i la més robusta del panorama internacional. I ho ha fet durant dècades, com dèiem, mentre soscavava governs no afins amb mètodes opacs, enviava tropes per fer decantar eleccions, aprovava o eliminava acords comercials concrets per pressionar candidats a l’Amèrica del Sud, a l’Àsia central o a l’Àfrica austral. Aquestes lliçons de democràcia plena i lliure les feia sempre davant de tota la classe, fent saber a la resta d’alumnes qui era mal estudiant i per què no s’havia de seguir el seu exemple, humiliant líders estrangers i les seves poblacions per l’elecció que haguessin fet. 

Et pot interesar

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Així arribem al final de la presidència de Donald Trump. Després de quatre anys avivant la polarització i l’odi entre grups socials, trencant les normes establertes, els acords arribats i les dinàmiques habituals a nivell internacional, Trump no seria un bon perdedor. Els fets al Capitoli tenen conseqüències molt més enllà de Washington D.C. Cap democràcia és perfecta, però totes han de tenir unes línies vermelles: les institucions han de poder reaccionar i protegir l’Estat. Compte, no el Govern, com exigeixen els trumpistes, sinó l’Estat. Qualsevol Govern ha de ser temporal i renovable. La gestió que es faci dels fets del Capitoli marcarà un precedent molt important a nivell internacional, tot i que els fets fins ara ja ho indiquen: un grup d’homes blancs, armats i clarament amb intencions violentes pot acostar-se fins al cor de la sobirania nord-americana amb una resposta tèbia i lenta dels mecanismes d’alarma. El missatge està clar: la democràcia lliure ho és encara només per a alguns, que són els de sempre. Les institucions nord-americanes han de ser fermes i contundents amb la reacció i acceptar que no poden donar lliçons a ningú, però la resta de països hem de reconèixer els nostres tics il·liberals per no permetre’ls.