La diplomàcia que necessita Ucraïna

El fràgil compromís de Trump és l’últim d’una cadena d’anuncis que es regategen en les altes esferes de la diplomàcia entre líders tan habituats a gestos mil·limètrics que són passos de gegant, com les gambades mediàtiques que serveixen de picades d’ullet al grup de fans.

La reunió d’aquesta setmana de Trump amb Mark Rutte, el secretari general de l’OTAN que va heretar la ferida oberta del conflicte d’Ucraïna de mans de Jens Stoltenberg, sembla un punt d’inflexió en l’estratègia per convèncer Putin que s’ha d’encaminar a la pau. L’amenaça nord-americana d’imposició d’aranzels als russos és un altre element de pressió, però la geopolítica es mou en un escenari fangós, entre l’arbitrarietat i l’engany: el mateix Trump admet que les seves converses amb Putin són molt agradables, "però després, de nit, cauen els míssils".

Notícies relacionades

La festa dels 18

Gegants rere el teló

L’alta política té els seus engranatges. L’excel·lent documental premiat en el Festival Docs de Barcelona Facing war, que segueix la pròrroga de Stoltenberg al capdavant de l’OTAN després d’una dècada en el càrrec, precisament per intentar encarrilar un procés de pau per a Ucraïna, ho fa patent. El documental retrata el moment en què els aliats, després d’haver promès facilitar armes a Zelenski, van enredar les gestions fins a encallar-les per desacords. Stoltenberg va haver de lidiar amb Hongria davant la necessitat d’aconseguir un consens dels 32 membres. També va anar a totes amb Turquia per permetre l’adhesió de Suècia, que va deixar enrere la seva neutralitat justament després de l’inici de la guerra.

No hi ha un respir quan el recompte de morts creix dia a dia, ni un segon per perdre quan les víctimes són sobretot civils. Li toca a Rutte el torn d’accelerar els temps.