Atacar sense acusar abans

I tot i així, ¿poden els EUA i Israel atacar l’Iran amb aquesta acusació, però sense el suport previ d’un mecanisme internacional?

Notícies relacionades

¿Aznar no era un home d’Estat?

Classe de natació

El 1968, després de diversos anys de deliberacions, es va firmar el Tractat de No Proliferació d’Armes Nuclears (TNP), considerat un dels pactes més "generosos i egoistes" del dret internacional: els estats signants acceptaven que només els que ja posseïen armes nuclears les conservessin i, a canvi, es comprometien a no desenvolupar-les. Així, el dret internacional reconeix cinc estats nuclears –els cinc membres permanents amb veto en el Consell de Seguretat de l’ONU. Hi ha també estats no signants que tenen armament nuclear i alguns sobre els quals plana la sospita. Israel, per exemple, no forma part del TNP i no ha confirmat ni desmentit mai la seva capacitat nuclear. L’Iran, en canvi, sí que va rubricar el tractat, de manera que es va limitar voluntàriament i va quedar sota supervisió internacional. Durant anys, va complir les inspeccions de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica, tot i que últimament ha mostrat resistència.

Ara bé, el dret internacional i la mateixa ONU es fonamenten a esgotar el diàleg i la diplomàcia abans d’arribar a l’ús de la força. Si la preocupació d’Israel i els EUA fos la seguretat internacional, la seva obligació és la de portar la denúncia al Consell de Seguretat de l’ONU, forçar una resolució condemnatòria, obligar l’Iran a posicionar-se obertament sobre permetre a inspectors internacionals verificar el seu programa nuclear o acatar sancions. No ha sigut així, els atacs dels últims dies disten de ser l’última baula proporcional d’una cadena de converses o negociacions entre els Estats Units, Israel i l’Iran. Semblen respondre, més aviat, als interessos immediats de Benjamin Netanyahu i Donald Trump, líders imprevisibles que actuen com si estiguessin al marge de les normes que asseguren defensar.