Pensions al descobert

Ja explico després com això es rectificà envers períodes més llargs, i les inequitats que amagava tot plegat. També, com aquesta extensió podia generar efectes sistemàtics en alguns treballadors que milloraven retribucions al llarg del seu cicle vital (molts professionals ‘de coll blanc’), mentre que altres relativament les perdien (els de ‘granota blava’), que comptant només els darrers anys eren penalitzats. I com de peregrina ha sigut la idea de que cadascú decideixi els anys de cotització a conveniència dintre d’un període limitat. Etcètera.

Sol ser llavors quan sorgeix la pregunta dels alumnes de per quina raó no es considerava el conjunt de les bases cotitzades al llarg de tota la vida activa. Pobre de jo acostumo a respondre que aquesta logística més justa requereix una digitalització de nòmines que ara és molt evident però que difícilment es podia retreure molts anys enrere. Però resulta que, sense excusa ara per fer aquest còmput més real, ens trobem que alguns que es creuen que les pensions són seves s’hi neguen. Obvien que en un sistema de repartiment les pensions són quelcom més que un salari diferit. La garantia de la que disposen, a diferència dels sistemes de capitalització, fan que siguin una mica de tots, també dels cotitzants que tenen expectativa de ser algun dia pensionistes; fins i tot també dels encara no nascuts..., si s’han de respectar uns suposats drets meritats de futurs jubilats. 

Sovint quan veig el bucle en què estem instal·lats penso que no tenim remei gesticulant des d’aquest ADN tan hispà de mirar sempre ‘què hi ha d'allò meu’, i si no em resulta satisfactori, sortir en manifestació contra el guardià de l’interès comú, en comandita i adhesions irresponsables. Fa temps que cada vegada que veig una manifestació en massa de pensionistes per una pensió ‘digna’ denunciant la pobresa de la prestació monetària mitjana que reben, etcètera, em tempta sortir al carrer amb el megàfon i demanar que s’agrupin ells en tres cantonades: uns pels que tenen la pensió no contributiva; altres pels que tenint la possibilitat de decidir la base de cotització (els autònoms) cotitzaren per les bases mínimes (la majoria), i finalment aquells ‘compte aliè’ pels que la vida laboral els ha castigat amb salaris baixos.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Als primers, els hi demanaria que ens donessin les gràcies i es retiressin. Tenen un regal tot i que no han cotitzat; i si molts acceptem donar-lo, és per a compensar pels abusos d’alguns empresaris que els varen mantenir en el seu dia a l’economia submergida. I això, tot i ser conscients que amb aquesta generositat es colaran alguns que ja els hi anava bé aquell acord. Als segons, els hi demanaria que no es queixin, que ells han fet efectiu allò de 'pájaro en mano' cotitzant poc, i que és normal que la seva pensió no sigui tan alta com la de qui més ha cotitzat. I cridaria a tots aquells que han cotitzat i per no arribar a un període mínim han vist com les seves cotitzacions es tiraven a l'aigüera, per a què surtin al carrer i demanin, amb raó, ni que sigui uns mínims.

El tema de les pensions té moltes arestes; cap d'elles reconduïble sense un mínim exercici de ciutadania i solidaritat. El tema s’ha treballat molt (l’hem treballat molts) i no és ja una qüestió de diagnòstic. La meva prognosi particular és que el Pacte de Toledo no és l’instrument adequat per a resoldre l’embús en el que estem. Políticament, el consens polític o és de màxims o és eufemístic, però sempre curtplacista i no serveix. S’ha de consensuar en ‘el vel de la ignorància’ el procediment que garanteixi els equilibris generacionals i agencialitzar fora del debat partidista els ajustaments que seguint les regles han d’assegurar la sostenibilitat. No hi veig altra solució. I mira que anàlisis no en falten: el darrer, en l'últim monogràfic de la ‘Revista Econòmica de Catalunya’, que convido a descarregar.