Economia catalana de 10 milions? Ara mateix, no!

És clar que l’increment de la població en si mateix no pot ser un tema aspiracional per a un govern, però posar-lo sobre la taula sí que pot ser necessari per no ser acusat d’irresponsable per no estar preparats. Fer-ho, no per facilitar, fent el mateix que s’ha fet fins ara amb les onades d’augments de població anteriors (dels sis als vuit milions), sinó per no cometre els mateixos errors. Però d’on pot venir un nou increment de la població, i d’aquesta grandària (de vuit a deu milions)? És clar que no del creixement vegetatiu de la població catalana actual, ni de l’allargament de la seva esperança de vida. Tots pensem que pot venir de la immigració, de la mà suposadament de les necessitats de l’economia que tenim, adobada en alguns per un sentiment de solidaritat internacional.

Ara com ara les dues vies són errònies. Cap territori, cap país, es pot obrir pel seu compte a la solidaritat universal sense suïcidar-se com a societat. La solidaritat exigeix una acció coordinada i pautada per ser viable i efectiva (integradora). Un sol país amb portes obertes s’ofegaria en el seu reclam. I de les necessitats de l’economia, què en podem dir? De nou, que aquestes no poden manar per sobre de les col·lectives. I, menys encara, fer pensar que resulta legítim compensar les decisions individuals (de baixa natalitat, d’escassa formació de llars) per l’alternativa fàcil de fora vingueren.

Moltes d’aquestes decisions les provoca, de fet, la mateixa economia (tipus de feina, retribucions) amb efectes que se centrifuguen a la societat com si fossin responsabilitat dels seus membres (l’ocàs d’Occident davant del suïcidi demogràfic). Que disminueixi el nombre absolut de naixements hauria de preocupar en tant que reflecteixi la impossibilitat de moltes persones de tirar endavant les seves vides en comú i frustri els seus desitjos reproductius.

Danys col·laterals

En la mesura que és la mateixa economia que tenim la que crea aquesta situació, no pot ser exonerada de responsabilitat després i legitimar-la perquè la societat supleixi aquella suposada manca de valors, com si fossin danys col·laterals que cal resoldre per la via fàcil de l’augment de mà d’obra immigrada. A més, perdre població no és una cosa intrínsecament dolenta; són paraules del director del Centre d’Estudis Demogràfics, Albert Esteve. Pot respondre a un conjunt de preferències i a un model diferent de produir relacions socials que, fins i tot, donades les circumstàncies, pot arribar a considerar-se econòmicament més efectiu, vista la inversió en recursos que requereix de tota mena i la renda per càpita resultant per a les llars.

Però, de nou, aquests condicionaments no són sovint exògens sinó resultat del model de producció que s’ha instal·lat al país, fermentat per certs valors culturals importats: fer créixer la població ocupada per incrementar el PIB en termes absoluts, amb una productivitat estancada o a la baixa, i que impacta en una cada vegada més baixa renda per càpita de les llars. Darrere de la primera variable (el valor afegit brut total), s’hi amaga l’excedent empresarial des de la consideració que més és sempre millor; a la segona variable, la renda familiar disponible per càpita en termes reals, s’hi troba el benestar de la gent. En el nostre país aquestes variables no es mouen a l’uníson. Ben cert és que un PIB per càpita disminuït, aquí, està anys llum encara del que arrossega l’immigrant al seu país d’origen. Però aquest no pot ser el referent per a la població autòctona, forçada a assumir cada cop més sacrificis en forma de manca d’habitatge, preus distorsionats i pèrdua d’identitat.

De manera que ja fa bé un govern a preveure com racionalitzar l’interès econòmic de bona part de l’statu quo empresarial nostre, donant-li solc però limitant-lo, per compaginar-lo amb l’interès conjunt. Planificar és això: posar totes les variables sobre la taula per buscar la compatibilitat d’incentius, que l’eclosió d’uns d’aquests, parcial, no destrueixi els de la resta, i fins i tot convé, per fer sostenible el mateix sistema acordat. Potser l’actuació d’Aena amb l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, amb interès comercial propi embolicat amb la bandera de l’interès econòmic del país, és l’exemple clar del que caldria evitar.

Hores crucials

Notícies relacionades

El 70% dels articles científics a Catalunya es publiquen en castellà i només el 9%, en català

La nova llei antitabac proposa multar els pares dels menors que vaporegen i veta el tabac a les terrasses

Les d’ara són unes hores crucials, amb una part de l’economia envalentida per la via del negoci curtterminista, que requereix poc ofici als seus treballadors i poc compromís en la formació de capital humà. Un capitalisme que tira endavant; ja algú després (l’Administració pública) en recollirà les destrosses mediambientals, de pèrdua de capital social, de polarització. I es dirà que són danys col·laterals que s’han d’acceptar de la causa major de creació d’ocupació i creixement de la renda que val la pena.

Sabem com funciona el mercat i l’emprenedoria. Molt menys sabem de com l’Administració hi pot posar ordre sense que el remei no sigui pitjor que la malaltia. Però ho hem de provar. Cal limitar algunes pràctiques per la via legal, laboral i mediambiental; cal exigir que qui genera efectes externs a tercers els incorpori en els seus costos –en lloc de centrifugar-los a la societat, ja sigui en l’habitatge, l’especulació del sòl o la concentració financera–. Cal dotar d’infraestructures físiques, de mobilitat i socials a partir dels impostos que graven la riquesa que es genera, i l’exigència de tot nouvingut a respectar la llengua i la cultura compartida. Tot això, abans de pensar en nous augments poblacionals. Mentre tot això no passi, pensar que es resol l’hivern demogràfic propi obrint les portes cap a fora té tots els números perquè els nouvinguts no siguin políticament benvinguts.