Aldama: ni un pèl de tonto

La seva imatge, amb un pèl rapat a l’1, amb puntets nítids per la irritació a la zona frontal, em recorda altres personatges aparentment inconnexos: ¿què l’uneix a Nicolas Cage, Ter Stegen o José Bono? Exactament: té tota la pinta d’haver-se fet un empelt capil·lar.

Lluny de la meva intenció de fer mofa de la seva presumpta (fins que ho digui el jutge) reforestació del terrat, una mica cada vegada més normalitzat. Està clar que: a) Aldama no té un pèl de tonto, b) Gràcies a les seves revelacions va poder sortir de la presó i està en condicional des de finals de novembre, així que tampoc li va caure el pèl, c) Té tot el dret del món a guanyar autoestima, a més de milions amb carbohidrats i hidrocarburs. El que em fascina és que tingui temps de retocar-se mentre és investigat. I que ho faci mentre va filtrant acusacions en entrevistes audiovisuals.

Perquè ja a l’estiu van córrer rius de tinta amb els retocs estètics a què es podria haver sotmès. Es va parlar de llavis redissenyats amb àcid hialurònic, de lífting per a efecte cat eyes, d’eliminació del codi de barres de les arrugues del llavi superior. Tot presumpte, tot i que, gràcies a continuar fent entrevistes, també evident.

Però tant canvi comença a plantejar-me un dubte filosòfic: ¿i si canvia tant que Aldama al final no és Aldama? I un de seguretat: si substitueix completament el seu físic, ¿podria fugir amb facilitat? Fins ara un lladre com el Dioni es posava perruca per viure clandestinament. I els grans atracadors i els cèlebres perseguits de les novel·les s’operaven la cara per escapar, però ho feien d’amagat.

Hi ha una cosa simptomàtica en aquest canvi físic a la llum del dia i dels focus de televisió. Una cosa que connecta amb l’esperit del nostre temps (els retocs estètics com a part d’una nova masculinitat) però també amb el fet que, per inculpar Ábalos o Santos Cerdán, reconegui totes les maniobres il·legals pròpies. Gairebé un: sí, què passa, ho vaig fer.

Notícies relacionades

No sé qui soc

El Papa i Carles III resen junts

Quins temps aquells en els quals em van explicar que un famós ministre (i no sé si és una llegenda urbana) es va sotmetre a un empelt de pèl. L’operació requereix una quarantena, perquè tot cicatritzi bé i res s’infecti. El cas és que, poc després de fer-l’hi, li van dir des de Moncloa: havia d’aparèixer en un funeral d’Estat. L’anècdota s’explicava per graciosa. Temps després, ja no té gràcia.

Em sembla perfecta aquesta honestedat estètica. Però només em queda un dubte raonable i és com paga Aldama aquests retocs. L’imagino entrant, presumptament, amb la bossa de comprar a la clínica i preguntant: ¿ho vol en xistorres (bitllets de 500 euros) o en enciams (de 100)? I el metge contestant: a mi és que m’agrada la fruita.