Demografia i productivitat

Augmentar volum de l’economia sobre la base d’un model productiu que s’alimenta d’una ocupació amb baixa productivitat empitjora, i no millora, els indicadors de benestar i progrés social; és clar, sempre que no atribuïm un valor extrínsec a la solidaritat internacional, com a forma de suïcidi si s’exerceix per part d’un sol país.

Per això, fa temps, alguns països, nòrdics en particular, estan abandonant les fórmules redistributives típiques de l’Estat del benestar, que són més cares en el pressupost públic, per acollir-se a formes de predistribució. Es tracta que, a través d’una determinada regulació prèvia a la distribució, el mercat assigni els recursos, d’entrada, amb menys desigualtat. De manera que siguin també les empreses les que suportin en part els costos de corregir la distribució, sobretot per buscar la seva millor gestió, que no per la seva eficiència en preus, en vista del seu possible trasllat al consumidor final. Això inclouria aspectes tals com els relatius a la jornada laboral, els salaris mínims, l’acceptació de la compressió de la distribució salarial i de la disminució de les primes pagades per formació. Així mateix, inclouria la regulació de la conciliació laboral i familiar, la contribució a la gestió de baixes ocupacionals, de complements empresarials de pensions, de formació professional, o fins i tot de cobertures sanitàries addicionals.

Canvi de tradició

Notícies relacionades

Cultura ornamental

Per què ho anomenen genocidi

Res de tota aquesta compressió és gratuït, ja que afecta la innovació, els incentius al treball per la fiscalitat amb què s’associa, ja que no en va els països menys globalitzats solen ser els més iguals, tot i que en aquest cas sovint iguals en la pobresa. Però a l’altre extrem, els països que sobrepreen el talent, la sort i la formació es mostren com els més desiguals, polaritzats, tot i que amb millors índexs d’innovació i creixement econòmic. Es tracta, en tot cas, de decisions molt contextuals i arrelades en valors culturals; per exemple, en el prestigi de l’enriquiment o en l’acceptació de la desigualtat. Observem aquí un canvi en la tradició europea de l’Estat del benestar, amb la irrupció de generacions per a les quals el guany ràpid és vist com intel·ligència i no especulació, i mostrant una escassa disposició per contribuir a causes comunes. A més, la desresponsabilització amb l’esdevenir de l’Estat del benestar i el valor de la solidaritat interna de país té a veure amb la mida dels estats (més mida, menys compromís), i de la fortuna d’alguns d’ells de comptar amb recursos naturals, els nous minerals, de manera privilegiada.

Si això és el que s’està esdevenint pel costat de l’oferta i la demanda de serveis vinculats a l’Estat del benestar, s’hi pot afegir el que suposa el cost creixent de la provisió dels serveis esmentats. Serveis intensius de mà d’obra (cultura, educació, sanitat, serveis socials), de difícil substitució per les noves tecnologies (més aviat es mouen en paral·lel) i que creixen en cost unitari per la seva relació entre qualitat assistencial i eficiència productiva. D’aquesta manera la despesa, en aquestes prestacions, augmenta per sobre del creixement de la renda del país. Davant d’això, una inferior disposició a pagar més impostos en marcs de competitivitat empresarial, les prestacions socials queden qüestionades. La solidaritat es debilita (s’accepta més per al veí que per al desconegut o nouvingut), cosa que aprofundeix en el qüestionament de la despesa social tal com avui la coneixem.