La reacció davant de la pandèmia
El virus de la por
El coronavirus ens ha retrocedit a l'imaginari de les plagues bíbliques enfrontant-se a nivell global als avenços científics i tecnològics
zentauroepp52907519 contra contraportada nadeu200410171624 /
La meitat dels nord-americans va tardar a reaccionar quan els resultats van donar la victòria a Donald Trump. La seva reiterada pregunta de com podia haver passat allò va neutralitzar la seva pròpia capacitat d’anàlisi fins a entendre que, en realitat, era Hillary Clinton qui havia perdut. I des d’aleshores es van sumar al club que ha assimilat que la majoria d’ocasions les eleccions són el fruit de grans derrotes pròpies més que de victòries alienes. I van començar a témer.
Sortint de la Casa Blanca, Barack Obama es va veure en la necessitat d’encoratjar els ànims caiguts de milions de compatriotes i els va deixar anar: «La democràcia pot ensorrar-se si ens rendim a la por». Adaptava la famosa sentència d’un dels seus predecessors, Franklin D. Roosevelt.
El 4 de març del 1933 i enmig de la Gran Depressió, el 32è president dels Estats Units va advertir que «no tenim res a témer més que a la por per si mateixa». I la frase va quedar per a la història. Però, com que aquesta ja venia de lluny, es van trobar precedents a Montaigne, a Shakespeare o en màximes llegades pels clàssics romans i grecs. Tot ja està escrit, perquè tot ja ha sigut viscut.
Martha C. Nussbaum creu que, si prenem les seves paraules al peu de la lletra, Roosevelt no tenia raó. Que en aquell turbulent món d’entreguerres hi havia por, per descomptat. I motius per tenir-ne. El nazisme, la gana i el conflicte social eren allà. Amagats, atents, amenaçadors. Era una por racional, afirma la filòsofa, i per això, més que témer-la, calia examinar-la. En canvi, el pànic sobre el qual alertava Obama estava centrat en la necessitat de combatre la tendència i no cedir, perquè això suposaria deixar-se arrossegar pels seus corrents i rebutjar a la necessitat de l’examen sempre crític. I escriu en ‘La monarquía del miedo’ (Ed. Paidós) que «‘debemos reflexionar a fondo sobre el miedo y hacia dónde nos lleva. Respirar hondo, entendernos a nosotros mismos y aprovechar ese momento de toma de distancia para comprender de dónde proceden también sus emociones’». Ni pintat encaixaria millor en el quadro actual malgrat haver sigut escrit durant el gran desassossec que també li va produir a ella la victòria de Trump.
Les primeres setmanes de pandèmia la por es palpava. La necessitat vital de quedar-se a casa va ser anterior al confinament. L’alternativa al teletreball es va avançar a la crisi sanitària i aquesta va venir a ratificar el terror al desconegut. Les paraules de les altes hospitalàries no poden expressar-ho millor. Les cares dels ingressats, mirall del pànic. Un virus letal ens ha retrocedit a l’imaginari de les plagues bíbliques enfrontant-se a nivell global als grans avenços científics i tecnològics. La mateixa por de què ara ens alerten els qui temen que, en nom del puntual bé comú, els governs acceptin la proposta que suggereix cedir una mica de llibertat a favor d’un molt de seguretat. L’etern debat.
Passa, no obstant, que la possibilitat de la utilització de les nostres dades personals com han fet a la Xina, Singapur o Corea del Sud no tranquil·litza. La nostra desconfiança té a veure amb la nostra cultura, i la defensa de la nostra llibertat individual, amb l’essència de la democràcia. Que hàgim regalat voluntàriament i inconscientment la nostra privacitat als gegants tecnològics no significa que regalem també la nostra intimitat als governs. Perquè si la realitat d’avui ha ratificat la imaginació de la ciència-ficció d’ahir, ¿per què no pot passar el mateix amb les fantasies del demà? Alguns ja saliven. Hi ha debat.
