El preu de l’amnistia

El frenesí informatiu és tan intens que hi ha dies que produeixen una malsana sensació d’aclaparament. Si això ens passa als que ens dediquem a explicar a la gent el que li passa a la gent, ¿com no li ha de passar a vostè, destinatari de missatges que cada vegada més percep aliens als seus problemes reals?

En aquest temps d’incerteses constants que es volen neutralitzar amb certeses improbables, de revolucions pendents que dissimulen l’interès a preservar la influència, de manipulacions rudes que es venen com a veritats universals i de frivolitats sense límit que s’emboliquen com a falsa proximitat, no és estrany que la confusió s’imposi a la serenitat com el soroll a les nous. Tampoc pot sorprendre que el ciutadà s’allunyi de l’actualitat oficial i que els joves ho facin també dels mitjans convencionals. I com que el 44% dels menors de 25 anys ja només s’informen a través de les xarxes, els interessats a potenciar la seva tendenciositat inverteixen en elles el que no tenen perquè segueixi la seva festa.

Alguna cosa així han fet amb Trump els socis de l’OTAN. Tots menys un. Afalagar-lo fins al despropòsit perquè no compleixi les seves amenaces d’abandonar el vaixell i deixar-nos en el desemparament europeu de la nostra indefensió. Però passarà el temps i ja veurem el que queda d’una cimera que compromet però no exigeix, perquè les excuses poden acabar sent tantes com les raons. També per al dissident.

Sense un minut de descans, entre plantades i amenaces, temors i adulacions, el festival parlamentari espanyol ha tancat el control al Govern per final de temporada. Tot i així, la calor avançada ja havia fet estralls portant insults i desqualificacions a un nivell inassumible, si no fos per la seva perillosa transcendència social. ¡Com no ha de fracassar La familia de la tele si el tomàquet ja el tenim al Congrés! I el pitjor de tot: ¡com hem de confiar en les institucions si aquells que les haurien de defensar s’afanyen a treballar per al seu desprestigi! Defensar-les de tot i de tots. Començant pels propis. Ho sap perquè ho pateix Cándido Conde-Pumpido Tourón (la Corunya, 22 de setembre de 1949).

Lectura progressista

Notícies relacionades

Scorpions i Judas Priest, bucle de hits

El taxista que comparteix cartell amb Helen Mirren

El president del Tribunal Constitucional no ha aconseguit la unanimitat desitjada per avalar la llei d’amnistia. Era previsible. Amb ella va començar bona part del descarnat enfrontament actual i tant els que la van convertir en descarada arma d’atac com els que la van brandir amb falsa discreció no estan disposats a desistir en el seu afany. La prova és que l’oposició no accepta la legalitat d’una llei que va combatre des del primer instant, i la judicatura no tolera que el poder legislatiu esmenés la plana a una sentència que va voler ser exemplaritzant. I així va quedar l’Estat després del procés. En un compendi d’actuacions tan desmesurades com desafortunades. Absolutament totes.

Davant d’aquest panorama, de ben poc li serveix al magistrat Conde-Pumpido esgrimir una carrera jurídica impressionant. Que des de jove triés la lectura oberta i progressista de les lleis no li ha impedit actuar amb la contundència necessària, també contra els que podien esperar d’ell una altra consideració per suposada proximitat ideològica. Ho exemplifiquen les sentències. Tot i així, amb això no n’hi ha prou per al dit acusador dels seus detractors. L’etiqueta penjada el condemna de la mateixa manera que el prejudici va condemnar un text avui avalat abans que se’n redactés la primera frase. I així seguim.