Una meta llunyana

Una meta  llunyana
3
Es llegeix en minuts
Josep Cuní
Josep Cuní

Periodista.

ver +

La setmana de togues alterades i una ordre de processament rellevant ens deixa una conclusió que, fins i tot relegada pel gran terratrèmol, continua vigent: quan la justícia s’immisceix en la política, la crítica no procedeix. Quan la política ho fa amb la justícia, interferències impròpies de l’Estat de dret.

Això és el que queda del banc dels acusats que el jutge Ángel Hurtado ha ensenyat al fiscal general de l’Estat, perquè li vagi prenent la mida. Un cas que va començar sent el de la parella d’Isabel Díaz Ayuso –no s’oblidi– i el resultat inèdit del qual deixa una investigació quallada de curiositats que s’entenen millor repassant el currículum del magistrat que es va resistir a condemnar el PP. Cas Gürtel.

Davant l’assenyalament per incoherència, defensa corporativa de la presidenta del Suprem i protestes de col·legues aprofitant les reformes impulsades pel Govern per actualitzar el poder judicial. Actualització que la majoria de jutges i fiscals creuen que amenaça la seva independència, sense que ens aclareixin com actuaran contra aquells dels seus que la desvirtuen.

Però aquesta permanent trituradora de l’actualitat que no en té mai prou va demanar més llenya. I n’hi va oferir l’exsecretari d’organització del PSOE, que apunta maneres perquè l’inicial cas Koldo que va evolucionar a cas Ábalos acabi sent el cas Santos Cerdán. El jutge hi està treballant.

I va ser així com es va passar de la falsedat dels rumors a la certesa d’uns fets que han esbalaït la ciutadania, una vegada llegits i escoltats els documents que l’UCO va traslladar a l’instructor. Tanta veracitat se li ha donat al que uns dies abans era una notícia falsa orquestrada per tèrboles forces desestabilitzadores, que el president del Govern en la seva qualitat de secretari general socialista va trencar la seva quarantena de silenci per aparèixer commogut i decebut i demanar públicament perdó. Això va provocar una nova reacció d’Alberto Núñez Feijóo (Ourense, 10 de setembre de 1961).

Moció no presentada

El líder del Partit Popular va insistir a reclamar eleccions, però no es va replantejar la moció de censura que no presenta. Sabent que ni tan sols en aquestes circumstàncies li sortirien els comptes per poder guanyar-la, l’expresident gallec tampoc hauria d’oblidar que el mecanisme constructiu li permetria presentar-se com l’alternativa que és però que no concreta. S’entén que li ha faltat un mes per tenir el programa exigit. El temps que falta per al congrés extraordinari del seu partit, convocat per superar la impaciència. I rearmar-se.

Notícies relacionades

És sabut, i així ho va reiterar el mateix dijous dels seus dolors, que Pedro Sánchez no està disposat a concedir l’oportunitat al seu oponent. La seva capacitat de resistència ja la va convertir en manual fa anys. Però els actuals aliats del Govern proclius a inclinar la balança tampoc se senten motivats a fer-ho, dolguts com estan pels constants afronts i mal tracte sistemàtic. Els nega el pa i la sal de la seva essència i la projecció de la seva identitat. Un joc de despropòsits de què s’encarrega la seva companya i rival, que menysprea tot allò que no controla.

Hi ha qui diu per Madrid que el senyor Núñez Feijóo es lamenta en privat del cruel ambient de la capital i acusa enyorança familiar. No seria estrany que, en la intimitat, també es pregunti si aguantarà la cursa embogida en la qual competeix per pujar al podi ocupat per qui no es planteja baixar-ne ni en els seus moments més adversos. Aquests.