Més enllà del temps

Evocant els anys de Peugeot i carretera, companys i anhels convertits avui en cendres de volcà, el president, com el poeta, també pot lamentar com de curt és l’amor i que llarg es fa l’oblit. I tot enmig d’una soledat errant reflectida al seu rostre desencaixat i una mirada que, clamant clemència, llampurneja ànsies de companyia, comprensió i confiança. Probablement les tres "c" del seu desconsol que podrien convidar-lo a escriure els versos més tristos qualsevol nit.

Però la duresa de la batalla política no preveu treva i la setmana ha continuat burxant a la seva ferida provocada per foc amic. I fent de la necessitat virtut i aplicant el seu manual de resistència, dos dels seus clàssics, el president va decidir convertir l’atac en la seva millor defensa, va potenciar el "i tu més" que el caracteritza i va deixar perplexos molts dels seus seguidors, que ni entenen ni accepten la contraofensiva. Menys encara quan es tracta d’assumir responsabilitats per un error de càlcul i vigilància als que menys desconfiança li van provocar, fins fa escassament tres anys. Va demanar perdó, cert, però no va aconseguir el nivell de credibilitat que buscava per sentir-se redimit. Al contrari. D’una banda, socis i aliats no es van donar per satisfets. De l’altra, alguns dels propis van recuperar el plat fred de la venjança pel seu abandonament, els van saber greu les comissions, però, sobretot, es van avergonyir del llenguatge groller i caspós amb què els presumptes corruptes descrivien els seus idil·lis sexuals. Convertir la dona en un mer objecte de desig és antagònic, per essència, al puny i la rosa.

Per tot això i molt més, ningú pot dubtar que la crisi reputacional del PSOE és abismal. Per intentar superar-la, la militància necessita motius per elevar ànims i raons per aixecar el cap. La història del partit així ho exigeix. I, pel que sembla, aquests elements coincideixen allí on es defineix el camp de batalla. El sector en què buscar els votants indecisos que entre decepció i embafament acabin optant pel mal menor. Els ciutadans que, malgrat tot, continuen pensant que hi ha més petons i carícies que mala voluntat. Així ho ha recordat Raphael, amb la seva tornada.

Recuperació

Notícies relacionades

Com podem posar l’algoritme al servei de l’empatia

De la tornada de ‘Miércoles’ a ‘Alien: Planeta Tierra’, les sèries de l’estiu

Després de mig any recuperant-se d’un limfoma cerebral, Miguel Rafael Martos Sánchez (Linares, Jaén, 5 de maig del 1943) ha triat el teatre romà de Mèrida per donar gràcies a la vida i deixar constància que ell també és un clàssic. Sumant els seus 82 anys als 2.000 del recinte i expandint el seu repertori més enllà de les grades, els aplaudiments van embolicar el concert del retrobament, els crits de joia es van alternar amb les mussitacions de les seves cançons i l’entusiasme amb unes lletres adaptables a qualsevol circumstància.

A Raphael ningú li ha d’explicar ni cantar de què va la vida. Ja ho ha fet ell els últims sis decennis. Els mateixos que aquest país ha necessitat per canviar i progressar amb les seves cançons, com a part d’una àmplia banda sonora. Tampoc ha sigut aliè a les campanyes de ridiculització i de desprestigi, als cicles d’ensopiment i d’oblit domèstic mentre el món continuava ovacionant-lo. Ell, incansable, cantava "digan lo que digan los demás".