15 jul 2020

Anar al contingut

IDEES

La meva tia Maruxa i els discursos

Mariscal

La meva tia Maruxa i els discursos

Miqui Otero

Veure el món a través dels nostres seguidors de Twitter és com a mínim limitat i prejudiciós i, si m'hi obligues, superb i imbècil

Que gairebé totes les coses dolentes que ens passen són per sortir de casa ho va dir un matemàtic francès del segle XVII, ho va cantar Fran Nixon el 2015 i ho tenim tots més clar que mai aquests dies. Però la meva tia Maruxa ho ha sabut des de sempre.

En les seves moltes dècades de vida, gairebé no ha sortit de la casa on va néixer, en un llogarret de la costa de Lugo. Va treballar tota la seva vida cosint pantalons a la seva garita, porta a porta amb la quadra, per als senyors que els recollien a la ‘boutique’ d’un poble a quatre quilòmetres de distància, on s’ha detectat el primer positiu de coronavirus de la província. Després va cuidar dels seus pares fins que van morir. I allà continua sola en una casa buida que ella va veure plena. Malgrat no haver estudiat, sempre es va regir pel calendari escolar, ja que era per Nadal i a l’estiu quan podia disfrutar de nosaltres.

Sempre em va agradar tant el seu estoïcisme, entre camals de pantalons i pinso per a les gallines, com la seva manera de conjugar els verbs: en pretèrit indefinit, com si tot el dolent que passa, o que ha passat, o que acaba de passar, ja hagués quedat enrere. Ja va passar. Vaig estar una mica malament. ¿Vas menjar aquest migdia? Em vaig posar nerviosa.

No la busqueu a Twitter, perquè no té. La trobareu enganxada permanentment a les tertúlies de política: podria superar amb poquíssimes paraules més d’un tertulià, tot i que potser optaria per deixar passar el torn al mínim crit. Diuen que el feixisme es cura viatjant, però a ella no li ha fet falta moure’s per ser intuïtivament antifeixista. La seva capacitat visionària va assolir cims paranormals quan va sorgir Podem i ella va manifestar amb veritable convicció que votaria Pablemos (mai vaig saber si era un lapsus lingüístic, un acudit amb segona intenció gallega o la seva forma de remarcar molt subtilment un excés de lideratge).

Li he trucat fa unes hores, després d’un dels discursos presidencials. Havia llegit un tuit d’Ignacio Pato, en què parlava de fins a quin punt alguns discursos anaven dirigits a aquells que només s’informaven, i es tranquil·litzaven o no, pel que veien a la tele generalista. Res, més enllà de la nostra relació, semblava unir veritablement el meu món a Barcelona amb el seu, al seu llogarret. Però em va explicar que el conductor del camió de repartiment (ja no hi ha botigues ni bars, allà) maneja el volant amb guants de làtex i les visites entre veïnes s’han reduït i mantenen el protocol de la distància. També em va dir que té la tele encesa, aquesta tele damunt la taula de fòrmica sobre la nevera on jo em mesurava estiu rere estiu, tot el sant dia, perquè «s’ha d’estar informada». Quan parlem de nosaltres també parlem d’ella. Quan critiquem certes formes hem de pensar que no tothom és al nostre ‘timeline’. És més, que veure el món a través dels nostres seguidors de Twitter és com a mínim limitat i prejudiciós i, si m’hi obligues, superb i imbècil.

Quan debatem el comú entre tots, en definitiva, hem de parlar especialment d’aquells a qui no s’escolta i estan sols i potser tenen més que perdre i que dir que nosaltres. Especialment amb tot això que passa, que ha passat, que va passar.

Temes: Coronavirus