La cadira de Bad Bunny

Els indicis són per tot arreu. En un dels discos de l’any, que conté la més que segura cançó de l’estiu, sense anar gaire lluny: allà, a la portada de l’últim de Bad Bunny, plantades en l’enquadrament d’un cultiu de plàtans, apareixen dues cadires blanques de plàstic d’una peça. Signifiquen la vida a l’aire lliure, l’oci popular, fins i tot la diàspora del país del cantant (perquè són allà, buides, com si els protagonistes d’aquesta foto del passat se n’haguessin anat a un altre lloc). Si el disc és una reivindicació de l’arrel porto-riquenya, una simple cadira de plàstic (equivalent humil de les de la portada de Manel o de les de vímet de Julio Iglesias) la representa més que el seu personatge més il·lustre. Jo mateix, quan vaig anar a fer unes conferències a la República Dominicana, país veí, les vaig veure al carrer, als locutoris, a les botigues de queviures, però també a les galeries d’art (a terra i representades als quadros).

Menys prestigiosa que altres icones com la butaca Emmanuelle (una altra història fascinant, amb omnipresència en pel·lícules eròtiques, discos de soul i pasquins dels black panthers), la cadira monobloc és un símbol que una cosa és el preu de les coses i una altra, ben diferent, el seu valor.

Estem davant la cadira més venuda de la història: es diu que se n’han despatxat mil milions. La deuen haver vista en mítings del PP, als carrers de Bombai, en les tertúlies a la fresca dels pobles castellans, en assemblees de barri, en mercats ambulants africans i en rostits argentins. N’hi ha que diu que estem davant un disseny horrorós, amb tendència a perdre una pota i a ballar més que un borratxo, amb una nul·la consciència ecològica i amb l’estigma de la mala qualitat.

La seva història és bonica, però. I ara que queden poques setmanes per trobar-nos-la en mil i un llocs d’estiueig, els convido a descobrir-la. Ho poden fer amb el documental Monobloc, de Hauke Wendler, disponible a Filmin. El director alemany intenta parlar-nos de diferències no ja de classe sinó de món: de com una cadira idèntica ens pot dir (com passa de vegades amb un llibre o un aliment, com la quinoa) coses molt diferents segons qui la miri.

A la pel·lícula, situa un camió a Hamburg per obtenir l’opinió popular que mereix aquest moble: tots els entrevistats es caguen en la cadira (no literalment), i critiquen que no sigui reciclable però sobretot que sembli tan "de pobre". El documental, però, viatja a altres llocs en què aquest mateix objecte aconsegueix una dimensió diferent, com si protagonitzés un conte moral.

Notícies relacionades

Sánchez, l’imprescindible

Els alcaldes i el Mediterrani

S’entreté, per exemple, amb un empresari de l’Índia que diu que aquesta cadira és la culpable que per fi milions de famílies tinguin dret a asseure’s (fins a l’any 90, quan van començar a fabricar-la, la gran majoria de la classe mitjana i tota la treballadora s’asseia a terra). També visita una ferrovellera brasilera que sobreviu gràcies a recollir aquesta cadira, perquè després sigui reciclada. I coneixem personatges tan fascinants com el senyor Schoendorfer, un enginyer de Califòrnia que es va proposar fabricar una cadira de rodes de menys de 30 dòlars per als països més desfavorits (ho va fer incrustant la monobloc en un senzill sistema de rodes, i la seva fundació ja n’ha repartit més d’un milió arreu del món). Però és que després ens presenta a un pastor d’una església d’Uganda, anomenat Francis, postrat en una cadira de rodes: va contraure la pòlio poc després de néixer i no en va poder adquirir una fins als 12 anys. De manera que ara, en l’edat adulta, es dedica a aconseguir aquest objecte (la monobloc mòbil, també anomenada Gen 1) a un munt de persones amb malformacions o amb problemes de mobilitat del seu país.

Veure aquesta cadira en aquests entorns i després tornar al Vitra Design Museum, o al camió de les entrevistes alemanyes, dona l’exacta mesura de fins a quin punt les nostres causes més hiperventilades provocarien el riure, o la ira, dels que ho tenen veritablement cru al nostre planeta. Recordin-t’ho, també, quan vegin una àvia que s’hi asseu, després de treballar a casa tot el dia, i deixa anar, després del sospir: "Això és vida".