La declaració d’amor definitiva

Durant dies, l’autònom revisa el seu àlbum de souvenirs de vivències: és a dir, la capsa de tiquets i l’historial bancari. Es fustiga per tots aquests taxis que va agafar alegrement, pel dispendi en llibres que amb prou feines poden entrar en una casa embotida de paper, es justifica amb les despeses de la paternitat i maleeix el preu de la vivenda. Ni diaris personals ni llistes de nit de Cap d’Any ni novel·les d’autoficció: la veritat despullada del teu any és en aquesta declaració. No hi ha poema més sincer.

Almenys, a mi no m’ha passat el mateix que a Heather Schwedel. La columnista de Slate va descobrir, intentant enviar els seus impostos, una cosa més pertorbadora. Havia decidit fer-la ella mateixa, després d’una vida laboral en què havia delegat la seva tasca en un gestor. Però la Seguretat Social li rebutjava les cartes. Hi va trucar i li van dir que mentia en la seva data de naixement. Ella va preguntar si li podien dir quin dia havia nascut exactament. Li van contestar que només podien donar-li aquesta informació presencialment.

Va dubtar, llavors, de la seva identitat: ¿li havien mentit els seus pares?, ¿deixaria d’enviar-li Sephora un regal pel seu aniversari? Quan llegia la columna, mentre omplia les meves despeses, recordava dues històries. La primera l’explicava Mark Twain: deia que quan era un nadó solien ficar-lo amb el seu germà bessó a la banyera. La mare els posava polseres de fil, cada una d’un color, per diferenciar-los. En el xipolleig, se’ls van desnuar. El seu germà va morir ofegat. Així que es va passar tota la vida sense saber del cert si ell era ell o era el seu germà.

L’altra, menys espectacular però més versemblant, és meva. Pel que sembla vaig néixer de matinada (això explicaria la meva tendència juvenil a l’alternança). Quan el meu pare va anar a registrar-me, l’operari va pensar que es confonia de data per l’emoció, així que em va adjudicar l’endemà. La meva mare va aconseguir fer la paperassa quan jo era preadolescent per esmenar l’error.

Notícies relacionades

Molta cura amb les paraules

Barcelona no ha de ser Atlanta

Schwedel s’enfrontava a una cosa semblant, però ja en la seva etapa de la trentena d’anys. Va anar a la Seguretat Social i allà l’hi van confirmar: estava registrada un mes després del dia que havia nascut. Va entrar a l’oficina amb un aniversari i en va sortir amb un altre, de la mateixa manera que un calb va a Turquia pelat i n torna amb tupè.

Però allà queda el dubte, és clar. ¿Soc jo el que he agafat tots aquests taxis? Denunciant els abusos d’Amazon, ¿soc jo qui va comprar tot aquest material a la plataforma? És gairebé obscena tota aquesta reguera econòmica en aigua, en la comunitat de veïns, en aquest trosset de pàrquing, a viure. Abans-d’ahir estava jugant amb el Falcó Mil·lenari i ahir em prestaven per primera vegada Una confabulació d’imbècils a l’insti: ¿de veritat que soc tan gran com diu la meva data de naixement? ¿Tant com generar tantíssim compost adult? Estic temptat d’enviar un poema amb el full de despeses..