27 set 2020

Anar al contingut

IDEES

40 anys del 'Sandinista!'

40 anys del 'Sandinista!'

Jordi Puntí

El disc triple que el grup The Clash va treure el 1980 és, entre altres coses, tot un monument al descontrol

A vegades em pregunto quant trigarà a desaparèixer el concepte d’elapé. No el vinil, la idea. En quin moment del futur els músics s’oblidaran de l’àlbum com a element orgànic i faran cançons i prou, en lloc de discos. Potser ja passa. Potser ja hi ha adolescents que no han vist mai un disc físicament, igual com desconeixen què és una màquina d’escriure, i ni es plantegen que cada cançó formi part d’una unitat superior. Aleshores el meu pensament s’embala i em dic que m’agradaria ensenyar-los un bon àlbum... O un doble elapé, d’aquells que s’obrien per la mig... ¡O fins i tot un de triple! Els àlbums dobles m’agradaven, doble ració, però els triples sempre m'havien semblat un excés, un empatx.

Deixant de banda caixes de recopilacions i altres rareses, diria que només hi ha tres triples d’estudi que em van atreure. L’‘Emancipation’ de Prince. El ‘69 Love Songs’, de The Magnetic Fields. I el ‘Sandinista!’ de The Clash. Tots tres són discos excessius, que mostren sense complexos l’ego dels músics, la fascinació per esgotar un model o explorar noves formes sense filtres. El dels Clash, sobretot, és un monument al descontrol: ¡un disc triple després d’un doble tan brillant com ‘London Calling’, i que venien a preu d'elapé!

Aquest 2020, al desembre, ‘Sandinista!’ farà 40 anys de vida. M’adono que si el torno a escoltar sol ser per impulsos exteriors, i encara em sorprè. Fa tres anys el vaig recuperar mentre llegia la novel·la ‘Taxi’, de Carlos Zanón: el seu protagonista rebia el malnom de Sandino per la seva afició al disc, i cada capítol del llibre duia el nom d’una cançó. Ara he escoltat de nou ‘Sandinista!’ i tots els altres discos de The Clash mentre llegia l‘Autobiografía grupal’, que publica Libros del Kultrum. És un repàs a la història de la banda, a través de les opinions i records dels seus quatre membres, que evoca el seu so trencador, enfadat i alhora ballable, l’origen social i burleta de les cançons, la bogeria creativa que els va convertir en un grup tan influent. És així, fins i tot amb un triple disc tan absurd com ‘Sandinista!’ on, com diu Joe Strummer, van «tenir el valor d’abraçar el món amb tota la seva peculiar varietat».

Temes: Música