IDEES

40 anys del 'Sandinista!'

El disc triple que el grup The Clash va treure el 1980 és, entre altres coses, tot un monument al descontrol

1
Es llegeix en minuts
zentauroepp52295095 icult200214200227

zentauroepp52295095 icult200214200227

A vegades em pregunto quant trigarà a desaparèixer el concepte d’elapé. No el vinil, la idea. En quin moment del futur els músics s’oblidaran de l’àlbum com a element orgànic i faran cançons i prou, en lloc de discos. Potser ja passa. Potser ja hi ha adolescents que no han vist mai un disc físicament, igual com desconeixen què és una màquina d’escriure, i ni es plantegen que cada cançó formi part d’una unitat superior. Aleshores el meu pensament s’embala i em dic que m’agradaria ensenyar-los un bon àlbum... O un doble elapé, d’aquells que s’obrien per la mig... ¡O fins i tot un de triple! Els àlbums dobles m’agradaven, doble ració, però els triples sempre m'havien semblat un excés, un empatx.

Notícies relacionades

Deixant de banda caixes de recopilacions i altres rareses, diria que només hi ha tres triples d’estudi que em van atreure. L’‘Emancipation’ de Prince. El ‘69 Love Songs’, de The Magnetic Fields. I el ‘Sandinista!’ de The Clash. Tots tres són discos excessius, que mostren sense complexos l’ego dels músics, la fascinació per esgotar un model o explorar noves formes sense filtres. El dels Clash, sobretot, és un monument al descontrol: ¡un disc triple després d’un doble tan brillant com ‘London Calling’, i que venien a preu d'elapé!

Aquest 2020, al desembre, ‘Sandinista!’ farà 40 anys de vida. M’adono que si el torno a escoltar sol ser per impulsos exteriors, i encara em sorprè. Fa tres anys el vaig recuperar mentre llegia la novel·la ‘Taxi’, de Carlos Zanón: el seu protagonista rebia el malnom de Sandino per la seva afició al disc, i cada capítol del llibre duia el nom d’una cançó. Ara he escoltat de nou ‘Sandinista!’ i tots els altres discos de The Clash mentre llegia l‘Autobiografía grupal’, que publica Libros del Kultrum. És un repàs a la història de la banda, a través de les opinions i records dels seus quatre membres, que evoca el seu so trencador, enfadat i alhora ballable, l’origen social i burleta de les cançons, la bogeria creativa que els va convertir en un grup tan influent. És així, fins i tot amb un triple disc tan absurd com ‘Sandinista!’ on, com diu Joe Strummer, van «tenir el valor d’abraçar el món amb tota la seva peculiar varietat».

Temes:

Música