Molt més que una reunió

Després de dos anys en què la incessable judicialització de l’anomenat procés ha anat caient com una gota malaia sobre la classe política, la societat civil i la ciutadania catalanes sense que res semblés avançar en l’àmbit polític, la setmana passada es va celebrar la trobada entre el president Sánchez i el president Torra. Sembla un simple gest més, però pot no ser-ho. 

En els últims dos anys, des d’aquella tardor del 2017 en què tot es va precipitar, ens hem cansat –extenuat– de moviments polítics, individuals o partidistes, que al final no portaven enlloc. Ja no sabem com mesurar el pes o valor de cada nou gest que sembla històric o intranscendent segons qui l’expliqui. L’únic en què podíem coincidir els qui treballem en l’anàlisi i resolució de conflictes era en un parell de coses: hi ha un conflicte i no s’està(va) fent res per resoldre’l. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Que hi ha un conflicte polític és una cosa que ja hem explicat en aquestes pàgines anteriorment. De forma simplista, es basa a confirmar que hi ha dos o més actors –l’Estat i l’independentisme–, amb objectius polítics incompatibles –mantenir la unitat d’Espanya o la independència de Catalunya–, i dins d’un mateix sistema o marc formal –la Constitució de 1978 i el dret internacional–. Així, seguint la teoria que aprenem i ensenyem, l’escenari conflictiu només empitjorava ja que les parts no complien ni el primer requisit: reconèixer que hi ha un conflicte. 

Això va canviar just després de les eleccions. El candidat Sánchez va passar de parlar de crisi de convivència a Catalunya a conflicte polític quan hi va haver resultats i es va saber possible líder d’un govern d’esquerres. A aquest moviment l’han seguit d’altres. Petits, estètics, però moviments, al cap i a la fi. L’oposició de dreta i extrema dreta no ho posarà fàcil en tota la legislatura així que el primer govern de coalició ha de caminar amb pas ferm i mesurat. El segon pas en l’inici de la gestió del conflicte és reconèixer la contrapart. Sánchez s’havia referit anteriorment a Torra amb insults i menyspreu mentre que aquest s’havia prestat a gravar unes imatges simulant que Moncloa no li contestava al telèfon. Actituds gens pròpies de presidents. Ara, tot i que diluïda entre altres trobades a Barcelona i reunions amb tots els altres governs autonòmics, el president del Govern ha sigut rebut pel president de la Generalitat. Amb aquest gest, es reconeixen com a contraparts. Això no significa ni més ni menys que reconèixer que l’altre representa unes idees o un projecte polític amb el qual no s’està d’acord, però que se sap que existeix. Quan es comença a gestionar un conflicte, en les dues parts sorgeixen sempre veus crítiques que prefereixen seguir en el xoc. Ara queden molts passos per fer, molts. S’ha de veure si les voluntats són certes o és pura estètica política, però el primer, petit, gairebé mínim pas, està fet. Que els dos presidents vagin a obrir la taula de diàleg també és un encert. A partir d’allà, tot dependrà de la negociació.