Apagada elèctrica
De la normalitat
Vuelta a la normalidad en el barrio de Gracia de Barcelona tras el apagón sufrido en toda España. /
L’apagada de dilluns no es va viure de la mateixa manera ni amb la mateixa afectació. Hi ha qui amb prou feines va notar el tall de llum durant algunes hores i qui va viure un calvari enorme. Hi ha qui viu en municipis petits i qui viu a les ciutats més grans. Hi ha qui es mou sempre en transport privat i qui ni tan sols en té cap. Hi ha qui té feines indispensables i qui ahir es va saber prescindible. Hi ha negocis que van haver i van poder tancar i d’altres que no podien ni abaixar la persiana. El que tots vam tenir, en més o menys grau, és aquesta sensació de vulnerabilitat al no saber què passava, quin era l’abast o quan es recuperaria l’anomenada normalitat.
Aquesta sensació de fragilitat i amenaça la senten centenars de milers de persones al món diàriament. Són els que viuen en zones no industrialitzades o empobrides o els que viuen en guerra. Però no aquí. Aquí no ens passa, aquí vivim en la nostra normalitat, que consisteix en un ritme frenètic empès pel sistema econòmic capitalista. Aquí la normalitat és viure en una roda de hàmster, portant les nostres rutines tan bé com podem, creient que el wellness i el pilates, el menjar d’Ametller, el pagar d’altres perquè cobreixin allò a què no arribem, les sessions de teràpia pagada i la culpa per no arribar a tot ens fa menys normalitzats.
Mirant com vam viure aquest dilluns, en la nostra societat el més normal sembla que és estar permanentment comunicats i informats, arribar ràpid a tot: de casa a la feina i de la feina a casa. El més normal és poder anar per la vida sense portar diners, sent dependents dels dispositius electrònics. El més normal és tenir portes, comandaments, persianes i panys totalment digitalitzats, que sembla que és més segur. El més normal és que tot funcioni, perquè així ho donem per descomptat. Una cosa normal és això, el que és habitual i acceptat comunament en una societat. Doncs bé, viure així no té per què ser normal i sentir-nos vulnerables és una bona teràpia de xoc. Redefinim la normalitat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
