1
Es llegeix en minuts
zentauroepp26733742 mas periodico gertrude stein190531123911

zentauroepp26733742 mas periodico gertrude stein190531123911

En aquesta època que els equívocs del jo i els jocs de miralls amb la realitat han conquistat cada vegada més els dominis de la ficció, és un encert que l’editorial L’Avenç recuperi ara la traducció al català d’‘Autobiografia d’Alice B. Toklas’, que va escriure Gertrude Stein (versió d’Assumpta Camps). Publicades originalment el 1933, aquestes memòries per persona interposada són, sobretot, un exercici fascinant d’egolatria disfressada. M’explico. Alice B. Toklas va arribar a París el setembre de 1907 i de seguida va conèixer Gertrude Stein, que era allà des de feia un parell d’anys. Des d’aleshores, les dues americanes van viure juntes fins a 1946, quan va morir Stein, i durant aquelles quatre dècades es van relacionar amb els pintors que estaven transformant l’escena artística del moment –Cézanne, Picasso, Matisse– i amb escriptors com Scott-Fitzgerald o Hemingway.

L’estratègia de l’escriptora és donar veu a Alice B. Toklas perquè ens expliqui la seva vida

Notícies relacionades

L’estratègia de Gertrude Stein és donar veu a Alice B. Toklas perquè ens expliqui la seva vida, i així ho fa a les tres primeres pàgines, quan parla d’“abans d’anar a París”, però després, tot just trepitjar la ciutat i conèixer Stein, la seva mirada canvia i ho veu tot a través dels ulls de la seva amiga. De manera que, en el fons, és Stein qui parla de si mateixa, només que en tercera persona i com si fos Alice qui cantés les seves excel·lències. És una jugada mestra, un truc de ventríloc, un artifici de la veu narradora i alhora una demostració d’amor propi que es justifica sobretot perquè al seu voltant –a casa seva– apareix un món que aviat començarà a desplegar tota la seva influència en el futur de l’art.

Expliquen que Alice B. Toklas era una senyora discreta, que més aviat passava desapercebuda al costat de la personalitat i el cos gran de buda de Gertrude Stein. La seva actitud apocada, potser una mica badoca, s’entreveu també en la seva manera de narrar. Aquest estil proper i col·loquial, que encadena anècdotes amb els pintors o els amics que les visitaven a la casa de la ‘rue’ de Fleurus, és addictiu i converteix la lectura en una finestra privilegiada a aquell temps. I des del centre de la pàgina, Gertrude Stein ens observa amb una simpatia sorneguera.