La crisi ho és més en femení

El discurs polític i social sembla cada vegada més a favor de la igualtat salarial, de drets i de poder entre homes i dones. La paraula sembla és adequada en aquest cas, perquè la realitat no demostra que s’hagin aconseguit fins ara aquests objectius, al contrari. Diversos informes constaten que durant la dècada d’aquesta llarga crisi no només no s’ha rebaixat la bretxa salarial de gènere, sinó que s’ha incrementat, fins i tot en els últims anys de recuperació econòmica.

Oxfam Intermón ha publicat un informe titulat ‘Veus contra la precarietat’ en què es constata que la pobresa laboral a Europa “té rostre de dona”,perquè en general ocupen llocs de treball amb sous més baixos i tenen el doble de possibilitats que els homes de trobar una nova feina amb una baixa remuneració.

A Espanya, les estadístiques constaten aquesta realitat que denunciava l’oenagé de forma molt clara. Com reflectia amb dades a El Periódico un article de Gabriel Ubieto, “per a les dones els costos de la crisi han sigut més elevats, en molts aspectes, que per als homes”.S’ha incrementat la bretxa salarial. Hi ha proporcionalment més aturades que aturats que abans de la crisi; els llocs de treball temporals i els de temps parcial no desitjats (els que ocupen treballadors que voldrien treballar una jornada completa) continuen majoritàriament en mans femenines. I fins i tot s’ha reduït el percentatge de directives respecte al total de dirigents a les empreses.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

És evident que alguna cosa no quadra entre els discursos i la realitat. Hi ha més dones formades que mai, a les universitats la presència femenina arriba a ser majoritària en algunes facultats. Algunes estadístiques reflecteixen millors resultats acadèmics que els dels homes. O com mínim estan igual de formades. I no obstant, aquest canvi, que ha sigut intens, no es reflecteix encara en el camp laboral en la mateixa proporció.

Una de les explicacions és el manteniment del pes de la dona en les tasques domèstiques, la cura dels fills i de la família en general. El repartiment entre gèneres continua molt decantat en contra de la dona, a qui li acaba recaient també més responsabilitat en casos de dependència. És un peix que es mossega la cua: si elles tenen pitjor ocupació i sou que els homes, acaba guanyant l’argument que en cas de necessitat sigui la dona la que renunciï al treball per dedicar-se a la família.  Per això, és en aquests aspectes en què les polítiques públiques haurien d’incidir molt més. Contractar una dona amb el mateix sou i drets hauria de ser igual de rendible, o més, per a una empresa, que fitxar a un home. Encara hi ha molt camí per recórrer.