Anar al contingut

Contrapunt

Jove com a sinònim de barat

SILVIA CORTADA BALLUS

Jove com a sinònim de barat

Salvador Sabrià

En molts dels ERO en marxa es premien els acomiadaments de treballadors més grans només per criteris econòmics

La comparació de les dades de l’última enquesta del cost laboral de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) amb l’evolució dels preus dona com a resultat que el poder adquisitiu mitjà dels assalariats ha caigut un 7,1% l’última dècada. Però la realitat és més complexa, perquè aquestes mitjanes responen a una distribució molt desigual entre els col·lectius segons el seu càrrec, sexe o edat. 

Els joves són possiblement el grup de població que ha sortit més malparat dels anys més durs de crisi. Un informe del sindicat CCOO sobre l’evolució de les desigualtats socials a Catalunya, del gener passat, destacava que els joves “presenten una taxa de risc de pobresa molt superior a la resta de la població”. El sindicat constatava que a partir del 2015 aquesta taxa es va reduir per a totes les edats, “però la de la població de menys de 18 anys és la que menys ho ha fet”. A més, recalcava en les seves conclusions que “les persones joves pateixen molt més la precarització laboral”. 

La situació és perversa, perquè aquesta precarietat es converteix alhora en la millor carta perquè les empreses contractin joves i per forçar un relleu generacional que en molts casos no es correspon amb les necessitats reals de funcionament de les mateixes empreses. Aquest fenomen s’està veient amb claredat en molts dels expedients massius de regulació d’ocupació (ERO) que estan en tramitació o negociació.

Però tot té un límit, o hauria de tenir-lo. Les contractacions precàries dificulten que el treballador es comprometi amb l’empresa que li paga un sou escàs. Fins al punt que en alguns d’aquests ‘eros’ s’estan presentant com a voluntaris empleats joves, cosa que no passava fins ara. Pel que em paguen, i en les condicions en què estic, reflexionen, possiblement em surti a compte cobrar ni que sigui una mínima indemnització i buscar una altra feina. Però aquesta manera d’actuar trenca l’esquema dels que promouen els ERO, l’objectiu real però no declarat dels quals és simplement rebaixar el cost de la nòmina, i per això el millor és acomiadar el personal amb més antiguitat i sous més elevats. De vegades, fins i tot, es justifica aquesta mesura amb l’argument que cal “rejovenir la plantilla”. Curiosament, se sol utilitzar aquesta idea s empreses i grups dirigits per septuagenaris que no en prenen nota en el seu cas.

En realitat, el que passa és que jove s’ha convertit en sinònim de barat. I això té un cost no només per a les noves generacions sinó per a la societat en general. S’acomiada el personal que té carreres més llargues de cotització, que aportava més ingressos a la Seguretat Social, i que ara passarà a ser una despesa pública durant més anys dels que seria lògic, mentre que els seus ‘substituts’ ingressaran molt menys a les arques públiques. Una operació que millora els beneficis empresarials, però empitjora els socials. Rejovenir una plantilla no hauria de ser sinònim d’empitjorar les seves condicions laborals.