Entre la corrupció i la confiança
Quan la Comissió Europea renya Espanya perquè fa un any que el govern havia de presentar un pla contra la corrupció i encara no ha fet res, Pedro Sánchez anuncia en el Congrés dels Diputats quinze mesures anticorrupció per recuperar la confiança de la població. Sense confiança, no hi ha democràcia. La ciutadania ha de poder creure en les institucions; en aquest cas, en la innocència del PSOE i del Govern, davant de la presumpta corrupció dels seus destacats membres Santos Cerdán, José L. Ábalos i l’assessor Koldo García, que haurien teixit una trama enorme per cobrar comissions il·legals de contractes d’obres públiques mentre bavejaven sortejant-se prostitutes. Per a combatre el fàstic que aquests milhomes han provocat en l’electorat femení i part del masculí –vull suposar–, el líder socialista anuncia que s’expulsarà del partit a qui contracti serveis de prostitució. Per impossible, és un pur cop d’efecte.
D’ençà d’aquell 12 de juny que Pedro Sánchez va admetre les informacions de corrupció publicades per l’UCO sobre Santos Cerdán, amb els ulls esbatanats de por, intenta recuperar credibilitat. I per això, ha de generar confiança. Per ara, Sánchez guanya temps, sense convicció. És impossible que convenci quan admet que noves persones poden aparèixer com a corruptes.
Hàbil, Sánchez afirma: "Amb el cor tocat i la determinació intacta", i així s’identifica amb la ciutadania des del sentiment d’engany i frustració que les misèries dels seus adlàters han provocat, mentre es presenta com el líder que actua davant l’adversitat. Busca arribar a la ciutadania equilibrant emoció i raó.
Demana perdó, és veritat, però voluntàriament ens confon quan es presenta com el valent capità, que assumeix el deure d’agafar el timó i capejar la tempesta –la instrucció judicial–, perquè va ser ell qui va reclutar la tripulació. I són aquests navegants els que han portat el vaixell PSOE i la legislatura contra les roques i no pas al mar. Ni hi havia onades, ni bufava cap vent que fes trontollar la nau.
Recuperar la confiança trencada després d’una crisi política és una tasca complexa, però no impossible. La confiança no s’exigeix, es reconstrueix entre el discurs i l’acció. Erròniament, molts líders volen passar pàgina ràpidament. A Sánchez els partits que li han donat suport per la investidura no li ho permeten. Ells també s’hi juguen molt. L’encerta el secretari general quan segueix fil per randa els punts essencials del manual de la recuperació de confiança: acceptar que la ferida existeix, demostrar voluntat de canvi visibilitzant les decisions que comportin una transformació, ajustar el to i l’exposició i mantenir una empatia que comuniqui lideratge. Es tracta d’avançar sense ignorar el que ha passat per poder reconnectar amb l’electorat.
Mentre el PP saliva, el taló d’Aquil·les perquè Sánchez es mantingui és la possible sagnia d’imputacions. És clar que el secretari general del PSOE ha demostrat abastament que és un gran comunicador, i en la comunicació, honestament o manipulant-la hàbilment, assenta en bona part la seva supervivència.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
