Un conte de fades

No és cert que no hi hagi contes de fades en la vida real, però les seus protagonistes solen ser persones de carn i ossos. Dissabte passat, a París, Mamoudou Gassama, un immigrant de Mali sense papers arribat a França fa a penes un any en circumstàncies molt difícils, passejava amb la seva xicota buscant un bar on poder veure la final de la Champions. Al passar per un carrer, es va fixar que hi havia un grup de persones molt alarmades mirant en direcció a un edifici, va aixecar la vista i va descobrir que d’un balcó de la quarta planta penjava una criatura petita que estava a punt de caure al buit. Sense pensar-s’ho dues vegades, es va enfilar a l’immoble i va escalar per la façana fins a arribar a l’altura del nen, el va agafar i el va posar de nou a l’interior de l’habitatge mentre els transeünts aplaudien i el victorejaven. Naturalment, algú va gravar tota l’escena amb un mòbil i al cap de poques hores Mamoudou Gassama s’havia convertit en un heroi nacional.

El pare del nen havia deixat el seu fill sol a casa per anar a fer uns encàrrecs i al sortir del súper s’havia despistat jugant a Pokémon Go.

L’endemà, Anne Hidalgo, l’alcaldessa de París, va trucar personalment a Mamoudou Gassama per donar-li les gràcies i dilluns va ser rebut per Emmanuel Macron a l’Elisi. El president li va entregar una condecoració al valor, li va oferir la nacionalitat francesa i fins i tot li va proposar de començar a treballar al cos de bombers de París.

En aquesta història, tot sembla tret d’un conte infantil: el pare que es despista jugant a Pokémon Go, la increïble gesta d’un superheroi humil i desinteressat, la invitació a prendre el te amb el president en un saló d’or, la recompensa i l’oferta de treball al cos de bombers de París. De vegades la vida real és molt naïf.

Potser estem una mica cansats de sentir parlar de càstigs: càstigs als corruptes, càstigs als insurrectes, càstigs als desgraciats que fa vint anys van gosar tocar el cul a una noia o insinuar-se barroerament i matusserament a una empleada. Que gris i trist un món d’acusadors, justiciers i lapidadors.

I llavors arriba la gesta bondadosa, valenta i lluminosa de Gassama i ens convertim en un dibuix de Sempé o en una pel·lícula de Capra. Jo no crec que els éssers humans siguem malvats, potser som una mica idiotes, però malvats no. Hi ha excepcions, clar, però em sembla que en general ens regeix el desig de fer el bé i que la majoria de la gent, quan pot elegir, tria la benevolència, gairebé com un acte reflex.

Els actes de bondat, com el de Mamoudou Gassama, dimensionen el món i el tornen a la seva veritable mida: el del ciutadà corrent.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat