Virginia Woolf

Són dies nets i llargs, sense ensurts ni peticions pesades ni compromisos. Miro per la finestra i llegeixo (a més, òbviament, d’atendre els meus fills, encarregar-me del dinar i de la bugada, etcètera, però només això, el que és bàsic, cap esforç extra que no dediqui a la lectura).

Tampoc m’imposo cap limitació de gènere: un dia puc llegir novel·la i al següent un llibre sobre budisme o sobre els faraons d’Egipte.

De vegades són llibres especialment comprats per a l’ocasió i de vegades arriba el dia i no tinc lectura. Llavors en busco entre els meus munts de llibres (barreja de llibres comprats, heretats i regalats), algun que calmi la meva set d’aquell dia, de vegades necessito un mescal, de vegades, aigua fresca, de vegades, un Mary Pickford, i de vegades, una canya.

No sé gaire bé el que buscava o necessitava l’altre dia, però de sobte em vaig trobar amb una edició de ‘Las olas’ de Virginia Woolf, traduïda pel gran Andrés Bosch, a les mans.

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

Si tenen curiositat per veure el que es pot aconseguir amb les paraules, que es pot arribar (molt, molt, molt) lluny sense perdre pistonada, potser haurien de llegir ‘Las olas’. Aquí no hi ha concessions, ni excuses, el desvergonyiment és complet, el geni, absolut, la bellesa, total. No hi ha introducció, ni ‘crescendo’, ni cap desig especial que el lector se senti còmode i hi entri passet a passet al llibre. Et llança al mar directament. I a sobre et diu: «Si penses que això serà bufar i fer ampolles, t’equivoques».

Està molt bé llegir literatura entretinguda, bona, molt bona, extraordinària, valuosa, però de tant en tant (una o dues vegades a l’any) cal llegir un geni. Llegeixin Virginia Woolf.