13 d’ag 2020

Anar al contingut

AL CONTRAATAC

A la xarxa

A la xarxa

Milena Busquets

Crec que estar exposat a l'esquarterament per part de desconeguts a les xarxes socials acaba afectant la manera d'escriure i de pensar

Cada vegada que he deixat les xarxes socials ha sigut a causa dels insults i el temor que aquests em fessin començar a escriure (i per tant a pensar) d’una altra manera.

Ens passem la vida construint mons (interessos, amics, família, causes que defensem) que, amb l’edat, l’estudi i l’experiència es van definint i tancant. Si tenim molta sort i una mica de talent, acabem envoltats de gent que ens agrada bastant, d’objectes (des dels llibres amuntegats per tota la casa fins a l’àlber adorat que veig des de la finestra quan deixo d’escriure i aixeco la mirada) i d’idees (no d’opinions, d’idees profundes sobre com viure, com comportar-se amb els altres, quina relació tenir amb els diners, amb l’amor, amb el pas del temps, però també amb el captaire de la plaça o les relacions de feina).

Aquesta construcció és alhora sòlida com un gratacel de Nova York i fràgil com un castell de cartes. Ho sabem, vivim així, són les regles del joc, està bé. I també són les regles del joc, les noves regles del joc, que si entres a les xarxes socials t’exposes a què qualsevol persona furiosa, ressentida o senzillament sonada i analfabeta, es posi a insultar-te per les teves idees.

Com un guerriller

Ja sé que soc gran i no d’aquesta època, quan jo era petita insultar era gairebé un crim, tan greu en la meva família com mentir (¡Imagineu-vos! ¡Els nostres pares i avis ens ensenyaven a no mentir i a no insultar, els molt excèntrics!), però crec de debò que estar exposat d’una manera tan directa a l’esquarterament dels desconeguts acaba afectant la manera d’escriure i de pensar. Et converteix en un guerriller.

Però jo no tinc ganes (ni temperament) per anar a la guerra cada dia, ni cap dia, de fet. El meu únic camp de batalla (de vegades) és el full en blanc. La meva única obligació és intentar empènyer els meus límits i limitacions com a escriptora, mirar fins on puc arribar amb el pensament i la imaginació, i passar-me de la ratlla si és necessari. És bo passar-se de la ratlla, sortir de la ratlla. I em sembla que comença a ser, a més, urgent i necessari.