Estimem tant Iniesta

Piel de gallina. Ulls plorosos a la banqueta, minut 88. Estimem tant Iniesta i el seu futbol exquisit, aquests 16 anys al primer equip i els 31 títols que ha aconseguit (aviat 32), aquella essència del jugador format a la Masia, que fins ahir ens resistíem a creure els rumors que deixarà el Barça a final de temporada. Ho deien fins i tot els xinesos de la botiga de la cantonada, però esperàvem que fos un rumor infundat, una falsificació, i en el fons esperàvem que Iniesta es quedés. «Un any més, només un, i després ja ho veurem», ens dèiem els aficionats, i després intentàvem convèncer-lo corejant el seu nom al Camp Nou. 

En realitat, és probable que Iniesta estigui marxant des de fa temps. Cada vegada que una d’aquelles lesions punyeteres minvaven el seu talent i escurçaven els seus minuts de joc començava a prendre una miqueta aquesta decisió. No obstant, ahir la seva forma de demostrar-ho va tenir aires de paradoxa, com un d’aquells regats seus que desafien la lògica: Iniesta va començar a marxar ahir quedant-se més que mai, deixant un partit rodó, des del principi fins al final, que l’honora una vegada més com aquell jugador meravellós, que té l’estrany privilegi de fascinar fins i tot l’afició rival. Va deixar dues assistències i un gol tan preciós que recordarem per sempre, però va aconseguir a més una altra cosa: que al seu voltant l’equip jugués amb la confiança i la qualitat dels millors records.

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Tots els jugadors, del primer a l’últim, van oferir una actuació excelsa, individualment i en conjunt, pressionant i combinant, i no sabem si era una forma d’intentar convèncer Iniesta perquè es quedés o, més lògicament, com un homenatge en temps present: aprofitar al màxim els dies que els queden al costat del mestre. Des de Cillessen fent la passada del primer gol, com un quarterback, al cop de taló d’Alba per habilitar Messi, a la lluita amb recompensa de Suárez, a la intensitat defensiva o el control absolut de Rakitic i Busquets.

Un dels grans moments de la nit va ser la llarga abraçada d’Iniesta i Messi després del gol del manxec. Des que la pilota va sortir dels peus de l’argentí, la jugada tenia la intenció de resumir tots aquests anys de compartir una idea del futbol. Un diàleg de visionaris. Amb l’excepció de Ronaldinho al principi de la seva carrera, ningú ha entès millor el joc de Messi que Iniesta. No obstant, en el repertori de jugades que han embastat junts, hi ha un moment de joc que passa del tot desapercebut i en canvi té la seva importància. El vam veure ahir en una ocasió. Al centre del camp, Messi toca en curt per a Iniesta, que la torna a Messi, i aquest l’hi torna a Iniesta, que l’hitorna a Messi, que l’hi torna a Iniesta, i etcètera. Són set o vuit passades inofensives, gairebé d’escalfament... Però incrustades en el fragor del partit, amb els rivals tan a prop, es converteixen en un reconeixement mutu: com si necessitessin deixar l’empremta de la simplicitat del futbol. Són un exemple de la matèria primera –la passada– que ells després saben convertir en art. Per això també estimem tant Iniesta. Pell de gallina.