Presoners de la ideologia

L’independentisme té un greu problema que en el passat ha liquidat altres moviments polítics: la ideologia –la creença en la bondat gairebé sobrenatural de l’Estat propi– li impedeix veure la realitat.

Van proclamar la independència el 27-0, però ni la van intentar portar a la pràctica. Per falta de força, de convicció, per no voler afrontar-ne els costos, per haver promès el que sabien impossible… o pel que sigui. I ara, sis mesos després, es troben fora del Govern, amb una autonomia intervinguda, una vida ciutadana no normalitzada, però tampoc molt alterada i amb els dirigents que van fer la fatal aposta a l’exili de Brussel·les (Toni Comín, Meritxell Serret i Lluís Puig), la Gran Bretanya (Clara Ponsatí) i Suïssa (Marta Rovira), o en una presó alemanya amb risc d’extradició a Espanya (Carles Puigdemont), o –la majoria– en presó provisional dictada pel poder judicial espanyol (Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Josep Rull, Raül Romeva, Dolors Bassa, Carme Forcadell i el candidat no electe Jordi Turull).

Entre la gloriosa independència i la humiliant presó… Però una part de l’independentisme es nega a admetre i gestionar la crua realitat, i fins i tot proclama (Elisenda Paluzie, nova presidenta de l’ANC): «La situació de bloqueig institucional ens afavoreix a nosaltres i perjudica l’Estat». Tornen a confondre l’Estat espanyol, soci rellevant de l’eurozona, amb la vida política de Mariano Rajoy. I no volen reconèixer que Cs és el partit que més ha crescut a Catalunya.

Notícies relacionades

La fiscalia alemanya demana tramitar l'extradició de Puigdemont

La Mesa del Parlament aprova la delegació de vot de Puigdemont

Però l’independentisme hi és. El 47% i una llei electoral no proporcional li han permès conservar la majoria absoluta. En aquestes condicions –salvats per la campana– és de calaix que la prioritat secessionista hauria de ser elegir president, formar Govern amb un programa executable i, com va repetir Pere Aragonès, col·laborador de Junqueras i nova estrella d’ERC, parlar amb Rajoy i amb Madrid, intentar –serà difícil– treure el conflicte de la jurisdicció penal i tornar a inspirar una mica de confiança en el no 47%, la resta d’Espanya i a Europa. Només així el secessionisme podrà tenir un futur normalitzat. I així ho veuen ERC, el PDECat i Òmnium Cultural, creat en la resistència catalanista al franquisme i amb el seu president a Soto del Real. I fins i tot Artur Mas, el gran responsable de la deriva maximalista quan el 2016 es va rendir a la CUP i va posar Puigdemont.

Però el secessionisme està immobilitzat perquè els 15 o 20 diputats puigdemontistes de JxCat aposten per la confrontació amb l’Estat, creuen que com més malament, millor, i no descarten anar a noves eleccions. I els pragmàtics no aconsegueixen convèncer els romàntics ni tampoc tenen valor per divorciar-se i buscar nous socis, cosa que tampoc els seria fàcil després de les insídies llançades contra Joan Coscubiela i Miquel Iceta. Conclusió: l’independentisme està atrapat en el seu ideologisme i en les lluites intestines que comporta i no es pot descartar que el pròxim 22 de maig es convoquin noves eleccions.