2025: dues cares d’Espanya

Per contra, l’economia tira. El PIB és el que més creix de l’eurozona (2,8%), la borsa s’ha revaloritzat aquest any més d’un 20%, com l’alemanya i el doble que el principal índex europeu. I l’ocupació ha superat, per primera vegada, els 22 milions (augment anual del 2,7%) i l’atur ha caigut al 10,3%, la taxa més baixa en molts anys.

Les dades d’ocupació permeten treure algunes conclusions –les quals potser convé que es discuteixin a fons– per intentar entendre què passa a Espanya.

Una. Podem (i Sumar) cauen no d’una manera puntual sinó estructural. Van pujar quan en la crisi hi havia 6,27 milions d’aturats, amb una taxa d’atur del 26,9%, però ara hi ha gairebé 4 milions menys d’aturats i una taxa del 10,3%. Les causes de la frustració –i fins i tot desesperació– de molta gent han desaparegut. Encara més quan el nombre d’ocupats ha pujat de 17 a 22 milions. Hem passat d’una societat estancada i pessimista a una que crea ocupació i creix. El caldo de cultiu que va permetre a Pablo Iglesias estar a punt de superar el PSOE ja no existeix. No és que Podem i Yolanda ho facin malament; és que "les condicions objectives" –en termes marxistes– són diferents.

Dues. Una de les causes del creixement de Vox és l’habitatge. Els últims anys, el nombre de llars ha crescut molt, no solament per la immigració, i no s’han construït els habitatges necessaris. En totes les enquestes, el primer problema ja no és l’atur sinó l’accés a l’habitatge. I per protestar té lògica que no es voti el PSOE o l’extrema esquerra, que governen des del 2018 i la situació ha empitjorat. Ni el PP, que s’associa a la gran crisi. La protesta tendeix a qui no ha governat i aquesta és una –no l’única– de les causes que Vox tingui molta intenció de vot entre els joves, els més afectats per la falta d’habitatge.

Tres. Una taxa d’atur del 10,3% encara és molt alta, davant el 6,3% de l’eurozona. L’atur espanyol sempre ha sigut superior, però xoca que ho continuï sent quan som el país de la UE que més crea ocupació. A més, i malgrat la immigració, hi ha molts sectors que es queixen de falta de mà d’obra. I la taxa d’atur juvenil espanyola (24%) és 10 punts superior a l’europea. ¿Per què? Hi pot haver diverses causes. Que el sistema educatiu no prepari bé per a la vida professional. Que la protecció de les famílies als fills sigui més gran a Espanya. Que els beneficis socials –imprescindibles contra la desigualtat i la conflictivitat– tinguin també uns efectes negatius.

Quatre. Espanya no hauria crescut sense l’aportació de la població immigrant que treballa. De l’ocupació creada els últims 18 mesos, el 64% ha anat a persones estrangeres o amb doble nacionalitat, que normalment treballen en sectors (turisme, construcció, cures personals, agricultura...) amb menys productivitat. Per això la població empleada augmenta molt més que la productivitat. A conseqüència d’això, la renda per càpita i els salaris reals pugen força menys que a la mitjana de l’OCDE. Tenim massa pimes massa petites; molts empresaris són bons en sectors poc productius, i l’Estat no ha fet bé els seus deures. ¿Fins quan és sostenible –o positiu– aquest model? I el pacte polític necessari per canviar les coses és ara com ara impossible.

Notícies relacionades

Les universitats desbordades per la IA

Aferns interns i partits

Cinc. Malgrat tot, no anem malament. La CEOE treu pit perquè la gran majoria de l’ocupació creada l’últim any (485.000) ha sigut al sector privat. No és cert, doncs –com afirma una certa dreta–, que l’Estat ho devori tot. I l’últim any la indústria (107.000) i el comerç (90.000) han creat més ocupació que l’hostaleria. La temporalitat ja és en el 15% i, si no baixa més, no és pas per culpa dels empresaris. La del sector públic –que ens recrimina Brussel·les– és del 28%.

L’evolució de l’ocupació explica els èxits i els fracassos dels últims anys. Caldrà analitzar-ho a fons.