¿El millor del pitjor?

Però dilluns l’alleujament va donar pas a la preocupació i les borses europees –termòmetre del sentiment de les grans companyies– van acabar el dia en números vermells. Hi havia motius. Uns aranzels del 15% al 70% de les exportacions perjudicaran moltes empreses, cosa que reduirà el creixement, ja no pròsper, dels països europeus i pot afectar l’ocupació en alguns sectors.

Amb tot, millor un 15 que un 30, s’evita la guerra comercial i serà fins i tot una rebaixa per a sectors rellevants com el de l’automòbil, que patien una tarifa del 27,5%. A més, alguns sectors, com l’aviació i altres que encara s’estan negociant i que no se sabran fins demà, estaran exempts del 15%. I les grans amenaces de Trump sobre l’IVA, que qüestionaven l’estructura de la UE, han sigut oblidades.

Però l’acord és "desequilibrat" –només afecta les exportacions europees– i Bayrou, el primer ministre francès, té la seva raó quan parla de "capitulació" a la doctrina Trump. I molts analistes també expressen grans reserves. Més perspectiva ha mostrat Merz, el canceller alemany, que l’acord no li satisfà perquè danyarà l’economia (Alemanya és el primer exportador), però afirma que, "ateses les circumstàncies, el resultat és el millor possible". I Sánchez, en línia similar, va dir aprovar l’esforç i l’acord de Von der Leyen, "però sense cap entusiasme".

L’acord –si bé encara no es coneix en la seva totalitat– deixa Europa en una situació pitjor que la que tenia abans de la segona presidència Trump i del seu dia de l’alliberament de l’abril, quan va amenaçar tothom amb unes tarifes que van fer tremolar els mercats, cosa que el va forçar a una certa marxa enrere. Però Trump és Trump. Creu que el dèficit comercial dels Estats Units amb Europa –235.000 milions de dòlars el 2024– fa malbé la indústria i l’ocupació americana i que els ingressos dels aranzels augmentaran els recursos públics i permetran corregir el dèficit i el deute americà, que augmentaran encara més amb el seu BBB (Big Beautiful Bill), llei pressupostària que consagra una gran rebaixa d’impostos als més rics.

Tot i que els aranzels són una aposta que li pot sortir malament, Amèrica pesa molt. És la primera economia mundial i és més autosuficient que d’altres, cosa que també ha obligat el Japó (fins i tot la Xina) a fer concessions. I la UE no podia afrontar una guerra comercial –i, per tant, també política– amb Trump.

Per dues grans raons. Una, que no és un Estat –com Amèrica, la Xina o el Japó– sinó una unió de 27 estats amb interessos molt diversos. I en una guerra comercial –amb durs efectes econòmics– el front europeu es podia trencar. Així, el primer imperatiu de la presidenta de la Comissió era que Europa no es partís.

La segona raó –que és tant o més rellevant– és que la seguretat exterior europea davant possibles agressions està externalitzada als Estats Units. I sense seguretat tot pot passar. Ucraïna ja fa tres anys que està en guerra perquè Putin no se la mengi. I en una altra escala molt diferent, sabem que el Marroc pot desestabilitzar Ceuta i Melilla.

Notícies relacionades

Les necessàries entitats socials

De sobte, Kamtxatka

La UE no és un Estat i té la seva seguretat –vital per als països bàltics i Polònia, que van patir l’imperi soviètic– en mans dels Estats Units. Per això l’acord, aconseguit després d’una llarga negociació i que encara té incògnites rellevants, redueix incerteses. I tot i que la idea que Europa és un gegant comercial però un nan polític no sigui veritat, sí que reflecteix certa realitat.

L’acord és, doncs, el millor del pitjor. Però –salvat el principal–, l’empresariat europeu segueix inquiet. I fins demà, quan caldrà firmar un document, Trump pot fer de les seves.