Una aventura gens trivial

El record que tinc de l’edició en català d’EL PERIÓDICO es basa, sobretot, en la campanya que va servir perquè fos més visible aquella aposta arriscada per ser el primer diari que treia al carrer un mateix producte en les dues llengües d’ús normal al país. Va ser un treball molt alliçonador i divertit. Era, si ho recordeu,  una versió catalana del Trivial Pursuit, amb totes les de la llei, no solament redactada en català sinó amb referents catalans.

Se’ns va encarregar el comissariat de la cosa (en unes altres paraules, la manufactura del producte) a en Màrius Serra i a mi, i nosaltres vam delegar a amics i coneguts, tots especialistes en cada un dels «cachirulos» (sempre n’he dit així) del conegut joc de taula. Des de la geografia a la literatura, passant pels espectacles, la política, l’esport o la història, vam mirar de redactar preguntes que ens fessin riure i ens obliguessin a pensar.

Treball herculi

Va ser un repte pacient, perseverant i amb perspectiva, un treball herculi que ens va reportar uns guanys personals incalculables. Mai més no vaig perdre al Trivial. Bé, fins que algú va descobrir que les preguntes eren meves i que jo sabia totes les respostes. Des d’aleshores, em van prohibir jugar a la versió d’EL PERIÓDICO.

L’anècdota em serveix per dir que aquella aventura (no pas la del joc, sinó la del diari) no va ser gens trivial. Aleshores, fa 20 anys, va significar un intent de redreçament de la normalitat lingüística en la premsa del país, no pas sense dificultats, tant les tècniques com les empresarials. Va ser un gest que em penso que no és exagerat de qualificar d’altruista, perquè rere la legítima (¡només faltaria!) voluntat d’engrandir el gruix de lectors hi havia, certament, un afany d’eixamplar el camp d’acció (i influència) del català. Va ser, en definitiva, una aposta per la convivència i per la cohesió de Catalunya, en un diari d’arrel popular que arriba a molts lectors, amb molt diverses fílies i ideologies, d’estrats socials diversos, amb diversos interessos.

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

Que la llengua catalana fes aquest pas endavant va ser molt important per a la pròpia llengua (modernització, adequació a un entorn diferent, dinamisme social) i també per al conjunt de la societat. 

En els anys que fa que treballo a EL PERIÓDICO, la redacció de textos en català i castellà m’ha ensenyat una cosa que ja sabia en teoria però que la pràctica diària certifica. Que les llengües tenen un món i descriuen un univers propi, i que també s’expliquen les unes a les altres i, en convivència, dialoguen i t’ensenyen racons (al lector i al periodista) que una sola llengua potser no sabria desxifrar en solitari. 20 anys és una xifra considerable, respectable. Un punt de partida per fer-ne 20 més. I per aprendre cada dia.