Anar al contingut

Dues mirades

Kilian i la por

Kilian i la por

Josep Maria Fonalleras

Llegenda de les curses de muntanya, aquest jove de Sabadell aviat no tindrà cap repte nou al seu abast


Una de les últimes gestes de Kilian Jornet és haver corregut (saltat, grimpat, escarpat) 140 quilòmetres amb l’espatlla dislocada. I va guanyar la carrera, per descomptat. Per molt menys, vaja, per moltíssim menys, jo em quedo a casa i truco a l’oficina per dir que aquell matí no podré anar-hi, que no sé què d’un lumbago o una contractura. Jo i uns quants milers de persones normals, que senten el cos com una mena de presó, amb barrots rovellats i portes que grinyolen. El Kilian, no. Però és evident que aquest xicot no és normal. Cadascuna de les seves cèl·lules està pensada per a aventures inaudites, per a desafiaments colossals. I el pitjor, per als normals, és que després les explica com qui baixa un moment al súper a comprar un paquet de bosses d’escombraries. 

Opinió exprés

Mana la imaginació

Emma Riverola

Escriptora

Això de l'Everest va fer vessar el got.  Dues vegades en sis dies. No en va tenir prou de pujar i baixar a la velocitat del llampec sinó que va descansar una mica i va decidir tornar a intentar-ho per pujar i baixar encara més de pressa, com qui s’oblida les claus del garatge i decideix tornar a casa, agafar l’ascensor, i lamentar-se de la mala memòria. 

Jornet ha dit que té por i que és precisament aquesta por (i la precaució que hi va associada) el que l’empeny a superar els límits, a mantenir-se amb vida. En concret ha dit: «Soc un cagat». Mira, Kilian, ja som dos.