Anar al contingut

Dues mirades

Mana la imaginació

Mana la imaginació

Emma Riverola

Llegenda de les curses de muntanya, aquest jove de Sabadell aviat no tindrà cap altre nou repte al seu abast

Es calcula que l’enxaneta d’un castell de nou pisos fa l’aleta –alçar la mà per anunciar que s’ha coronat la construcció– a uns 10 metres d’altura. La idea en si ja provoca un cert atac de vertigen, per no dir, directament, de pànic. Ara, imaginem que sobre aquest castell se n’alça un altre. I un altre. I un altre més. I molts, moltíssims més. Fins a arribar exactament als 884 castells de nou pisos l’un damunt de l’altre. 884. ¿Mirem d’imaginar-ho? Un, dos, tres… vint…. ¡compte amb aquell ocell!... Quaranta, quaranta-un… Tres-cents… ¡L’helicòpter!... Set-cents… Prou. Em rendeixo. En la meva imaginació acaba de sonar un crac que no augura res de nou. Com a mínim, una distensió de lligaments que temo de penoses conseqüències. ¿Com es fa repòs de la imaginació? ¿Existeixen bàlsams, embenatges o antiinflamatoris especials per a un no-òrgan tan eteri? ¿Com es viu amb una imaginació distesa?

Opinió exprés

Kilian i la por

Potser és això. Potser no és el seu cos. No és aquest cor extraordinari capaç de suportar durant quatre o cinc hores el ritme que un corredor ben preparat de 25 anys només suportaria cinc minuts. No és el seu nivell tan baix de greix ni el seu pes muscular. Tampoc aquest consum màxim d’oxigen increïble. Potser el que passa amb Kilian Jornet és que fa molt que va sentir aquest crac. No hi ha límits allà on mana la imaginació.