Lamine, més que un futbolista

Per això sorprèn que fos precisament l’entrenador Hansi Flick qui renyés Lamine en públic i li digués que no li havia agradat el gest del jugador, afegint fins i tot que "nosaltres ens dediquem a jugar a futbol", una frase que recorda inevitablement aquell tòpic tan carregós que no s’ha de barrejar el futbol amb la política. Flick fa dues temporades senceres que és a la banqueta blaugrana, un càrrec que ha exercit amb summa elegància, intel·ligència, sensibilitat i èxit. Per això encara sorprèn més que algú amb la seva classe, autoritat i experiència hagi comès la relliscada d’enfrontar-se a la seva gran estrella per raons que poden semblar ideològiques. Lamine no va ser l’únic jugador que va fer voleiar una bandera a la rua ni ha sigut, per descomptat, el primer a defensar una idea política o social. Insinuar-li, encara que només sigui per protegir-lo, que és millor que es dediqui a jugar a futbol i s’oblidi de qualsevol reivindicació és absurd i paternalista, i a més es contradiu amb els valors fonamentals del Barça. El que vol dir el més que un club és, precisament, que el Barça no és només una institució esportiva, i que hi caben totes les idees cíviques que desborden el mateix futbol. Qui sí que ha entès la profunditat del gest de Lamine és Guardiola, que ha defensat el dret dels futbolistes a denunciar barbàries com el genocidi de Gaza i ha dit que el que ha fet el 10 del Barça "és per estar-ne orgullós". Sense voler-ho, Pep li ha donat una petita gran lliçó a Flick. Perquè pretendre que els futbolistes visquin en una bombolla asèptica sense ideologia no només és utòpic, sinó que traeix els valors intrínsecs de l’esport i del Barça. És més senzill deixar que cadascú tregui la bandera que li vingui més de gust i aguantar-nos quan fa voleiar la que no ens agrada. El que passa amb Lamine pot semblar una anècdota, però no ho és. En el fons d’aquest tema complex hi habita el model de club que volem defensar.