Un any de Prevost
¿Què feies tu la tarda del 8 de maig de fa un any? Jo estava enganxat a una de les retransmissions més avorrides i apassionants de la història, tot alhora. Si la seguies a través del senyal de la televisió vaticana, sense comentaris, era una barreja de documental d’animals i de vídeo de llars enceses. Els comentaris de quasi tots els experts avisaven que era pràcticament impossible que, després de les votacions exploratòries del primer dia, s’arribés, el segon, al quòrum necessari per escollir Papa. Per això, la tarda del 8 de maig es presentava plàcida, a l’espera de la constatació d’una nova fumata nera, que era el color més probable del fum que havia de sortir per la xemeneia més observada pel món. Estava embadalit (mig per curiositat, mig per deformació professional) davant l’enorme espectacle de quasi dues hores que oferien dues càmeres fixes: una, amb un primer pla de la xemeneia; una altra, amb un pla mig. I amb una família de gavines (el pare, la mare i un pollet) que van adquirir un protagonisme insòlit, indiferents a l’anunci del gaudium magnum: aquelles gavines que, des de fa anys, han colonitzat el cel i els terrats romans. Aleshores, poc més tard de les sis, les gavines es van mig espantar, però no gaire, en comprovar que d’aquell tros de ferro cilíndric en sortia un fum que, sense discussió, sense dubte (com havia passat altres vegades), era blanc. Aleshores, es va sentir un crit unànime i fervorós, com si un davanter hagués marcat el gol decisiu segons abans d’acabar el partit. La devoció catòlica ha derivat, com tantes altres devocions, cap a l’enfervoriment propi de l’estadi. I bé, després van arribar les bandes militars que estaven atrinxerades des de feia hores, i van sonar els himnes i es va proclamar el nou Papa. Divendres que ve farà un any de tot això.
Hi va haver comentaris de tota mena. La sorpresa d’un pontífex americà va desfermar la idea que l’Església havia escollit un Papa "anti Trump", però, al mateix temps, el retorn a la pompa vaticana després d’un pontificat disruptor feia presagiar un gir conservador. Els progressistes es fixaven en el nom (Lleó XIV, un reconeixement a la figura de Lleó XIII, que va instaurar la doctrina social) i els conservadors confiaven en un Prevost allunyat de les beneiteries sinodals i d’altra mena que, segons ells, estaven a punt de provocar un cisma.
Un any després, Lleó XIV, després d’uns mesos discrets i quasi fantasmagòrics ("és molt pragmàtic i molt culte", ha dit d’ell Giovanni Maria Vian, exdirector de l’Osservatore Romano), s’ha convertit en un dels opositors més ferms a les polítiques del president nord-americà. A l’espera de la seva primera encíclica (sembla que es publicarà el 15 de maig amb el nom de Magnifica humanitas), que s’anuncia en determinats cercles catòlics com una resposta a les crisis i amenaces que pateix el món, la seva actitud contra la guerra i contra l’ascens de l’extrema dreta esdevé per a molts un far moral. Serà una setmana interessant, amb la visita de Marco Rubio al Vaticà i del Papa a Nàpols. Vesuvis a punt de l’erupció.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
