Insularitat
Les illes són a l’origen mateix de la civilització occidental. ¿On acaba, si no, el viatge inaugural de la literatura? En una illa, que simbolitza el retorn a la vida plàcida, al quotidià costum de l’avorriment, després d’haver viscut una guerra terrible i d’haver visitat territoris hostils, illes també. La de la maga Circe, que converteix els mariners en porcs; la dels ciclops, on Polifem se’ls vol menjar; la de les sirenes, que amenacen els mariners amb els seus cants tenebrosos. I també és una illa la del déu Èol, que empeny Ulisses cap a Ítaca, l’illa definitiva.
Tots tenim una illa al cap. Més d’una. La de Robinson Crusoe, per exemple, infern i paradís, imatge de la supervivència a pesar dels dramàtics entrebancs. O les illes polinèsies d’Aurora Bertrana, allà on es demostra que la civilització colonitzadora malmet fins a la humiliació l’ànima del bon salvatge. Illes que són refugi contra les malvestats (les del mar i les dels homes i els déus) i que, en la seva limitació ontològica, el perímetre estricte del territori envoltat de mar, són alhora ratera mortal. Illes que són, doncs, fortalesa i presó, tot al mateix temps. Combatre els enemics que l’assetgen i, doncs, salvaguardar la vida dels illencs. I no poder-ne sortir i, doncs, no poder evitar que, un cop dins, la malura s’escampi, que la xacra i el turment prenguin possessió d’aquell lloc allunyat del continent.
És ben productiva la relació entre la pandèmia del coronavirus que vam viure ara fa sis anys i el concepte d’aïllament. Els primers infectats, les posteriors quarantenes, el confinament global. Tot plegat es va convertir en una paorosa il·lustració de l’aïllament entès com el fenomen de viure al marge de la humanitat, aquell entotsolar-se obligat que va acabar essent una categoria filosòfica. Al mateix temps, com escrivia John Donne, "No man is an island", tot home participa de les penúries i els plors dels altres homes.
Notícies relacionadesLa contradicció entre aquests termes potser va ser la lliçó més angoixant de la pandèmia. Les illes són sempre una evasió, "el lloc on volem recloure’ns", com escrivia María Zambrano, "quan l’espectacle del món amenaça d’esborrar qualsevol imatge de noblesa humana". Però són també el fèretre que sura enmig de l’oceà quan percebem que aquesta noblesa s’esllangueix a la sorra de les platges on ens hem refugiat. Fortalesa i presó. Refugi i ratera.
He pensat en tot això arran del conflicte de l’MV Hondius i de la crisi provocada pel brot d’hantavirus que ha desfermat les cadenes dels fantasmes d’una nova epidèmia. I de la peculiar manera de defensar les illes del president canari Fernando Clavijo. L’invent de les rates que poden saltar del vaixell, nedar fins a la costa i envair Tenerife és una bestiesa colossal, hi estem d’acord, però també una manera d’entendre la insularitat. Allunyats de la malura, aïllats, no tenim res per témer. Si els ratolins americans nadessin i entressin a casa (¡és una metàfora!), aleshores no tindríem lloc on anar. El poema de Donne acaba així: "No preguntis mai per qui toquen les campanes; toquen per tu".
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
