El fotògraf, fotografiat

Allà estava ell, tan bo o millor fotògraf que tots ells. Allà estava ell, Ernesto Valverde, nou entrenador del Barça, però fotògraf al capdavall. Per això els mirava de reüll, intentant esbrinar, només amb la mirada, si les càmeres eren semblants a la seva o, no, eren més modernes, japoneses al cap i a la fi.

I, en efecte, Valverde, que és dels que defensa que la vida és en color, però les fotos han de ser en blanc i negre, possiblement devia estar meditant quina era la millor posició per retratar-lo, a ell i l'escut del Barça, el seu Barça.

O, ni tan sols això, ja que es tractava d'una foto massa comuna, formal, institucional, de batalla, per poder, algun dia, formar part del segon volum de Medio tiempo, el seu primer llibre d'imatges, totes elles, en efecte, en blanc i negre, fruit del seu amor per la imatge històrica i, potser, pel seu afecte a la Leica, una càmera que no és d'aquests dies de tràfec i immediatesa.

MESTRE DE FOTÒGRAFS

A fe que Valverde, membre fundador d'un lloc on es viu amb autèntica passió la fotografia, la imatge, la seva història, el seu aprenentatge i contemplació, el Centre de Fotografia Contemporània, a l'Ensanche de Bilbao, que dirigeix el seu amic i soci Ricky Dávila, un altre boig de la fotografia, li hauria insinuat a més d'un company de professió (fotogràfica) quin era el lloc ideal per captar la millor (o més original) de les instantànies.

Però no, Valverde no és dels que es fiquen en la feina dels altres, perquè creu que tots són grans professionals i, encara que ell sí que accepta, espera i medita els consells de la gent del futbol, especialment dels seus dos escuders, Joan Aspiazu i José Antonio Pozanco Ros, segons Pep Guardiola “un dels millors esquerrans que he vist en la meva vida”, mai li diria a un fotoperiodista on s'hauria de col·locar per fer la foto.

És possible, sí, que Valverde estigués pensant, mentre posava per a la posteritat de les pròximes cinc hores (el que dura avui una foto d'actualitat a les xarxes socials), que, durant les pròximes 2+1 temporades, difícilment podrà disfrutar del seu principal entreteniment o segona professió. No tindrà, naturalment, el mig temps del qual va disfrutar en el seu últim any com a futbolista, al Reial Mallorca (1996-97), on des del seu petit àtic de les rambles podia fotografies el mar sencer.

SOL DAVANT EL SEU GRAN REPTE

Allà estava ell, puntual, com és habitual en ell, jovial, amb la seva camisa immaculada, blau cel, més esperança impossible, amb els ulls brillants, oberts, obeint a qualsevol signe o petició dels seus col·legues, els fotògrafs. No hi havia a penes periodistes, un, dos, tres, tot eren càmeres. I cap Leica. Però ell saludava i mirava cap on li deien, amb aquests ulls que ¡tant de bo! poguessin dedicar-se a la fotografia però que, a partir d'avui, d'¡ara mateix!, hauran d'examinar al detall tot el que afecta la plantilla barcelonista.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Va sortir sol, molt sol, perquè, potser, ja sap que la tasca que l'espera és una tasca solitària, que només podrà compartir, com a molt, amb Aspiazu i Ros. No hi era el president Josep María Bartomeu, que va decidir que aquell instant era només per al míster, i José Manuel Lázaro, el seu pigall en les coses de premsa, de comunicació, va preferir amagar-se, quedar-se darrere de l'immens escut del Barça. Era sortir, lluir aspecte, somriure, començar a guanyar-se les simpaties dels que el creuen molt més ben dotat que Luis Enrique per a la comunicació, mirar molt, escoltar poc, com a màxim els clics de les càmeres, que ja ni fan soroll, i tornar a les oficines per, allà sí, començar la feina més dura que ha tingut al davant fins ara.

Així va ser la primera hora d'Ernesto Valverde al Camp Nou. La primera hora de dos anys i escaig. Davant de desenes de càmeres, ell que és el millor fotògraf que hi havia a l'esplanada de l'estadi. O un dels bons.