Adeu, Corcuera

La de José Luis Corcuera (Pradoluengo, Burgos, 1945) és una de les biografies més representatives de l’ascensió i caiguda d’un cert tipus de socialisme espanyol, aquell que resulta incompatible amb els nous temps. Forjat com a personatge públic a la UGT d’Altos Hornos de Biscaia, aquest genuí company del metall va desenvolupar una intensa tasca sindical i política en els últims anys 70 i en els 80, els temps de l’esplendor felipista. Tant, que va acabar sent ministre de l’Interior el 1988, després del trencament que va deixar al ministeri la guerra bruta dels GAL.

González ja tenia el que volia: un ministre electricista. Un dur de veritat al Gabinet. Llei i ordre importats de Portugalete. Corcuera estava tan envalentit, que es va creure Clint Eastwood i va impulsar una llei de seguretat ciutadana que va aconseguir una mobilització en contra insòlita en temps en què encara no existia internet, ni hi havia xarxes socials, ni els ministres eren ridiculitzats pels més enginyosos creadors de mems. Quan el Constitucional va tombar l’anomenada llei Corcuera, el nostre home, molt digne ell, va presentar la dimissió.

Dur com la pedra

Notícies relacionades

Dies d’estiu

Ficció i no ficció

Però no va desaparèixer del debat públic. Polític de frases rotundes, dur com la pedra, inflexible en la seva idea d’Espanya, Corcuera es va mantenir en el partit defensant les posicions d’ordre. ¡Compte amb Borrell!, ¡compte amb Maragall! I després, ¡compte amb Pedro Sánchez! Allò de l’exministre no era només la defensa de l’establishment de Ferraz, ni dels barons regionals, ni de l’Espanya del guerrisme. Sinó que era la incapacitat d’entendre que el bipartidisme que els seus caps van construir estava ferit de mort.

Aquesta setmana, després de la victòria de Sánchez en les primàries del PSOE, Corcuera ha tornat el carnet. Ni un minut més en un partit capaç de dialogar amb Podem. Aquesta vella glòria del felipisme no ha sabut acceptar el veredicte democràtic dels seus companys de partit. Es desconeix si també abandonarà el trist paper de tertulià televisiu pel qual és conegut en els últims temps.