Puigdemont, euroescèptic

El catalanisme modern no s'entén sense un component europeista. Els intel·lectuals que van tornar a aixecar la cultura catalana després del col·lapse del 1939 van entroncar d'una manera natural amb els moviments europeistes d'arrel sobretot democristiana de la postguerra europea. Al seu esplèndid llibre El llarg procés (Tusquets, 2015), Jordi Amat rastreja els esforços de titans del pensament de l'època, com Vicens Vives o Josep Benet, per situar a la nova Europa l'horitzó d'una encara llunyana Catalunya democràtica. 

Més tard, Jordi Pujol, europeista convençut, poliglot i lector de premsa internacional, apuntalaria aquella idea, que seria un dels eixos de la seva acció de govern durant 23 anys. La Catalunya autonòmica, pròspera i integradora, no es podia entendre sense la pertinença al club de la UE que, amb els seus molts defectes, havia consolidat un gran espai de llibertat i progrés. 

Ara l'independentisme ha entrat en col·lisió amb aquella Europa. Així ho expressa aquest cap de setmana el president de la Generalitat destituït, Carles Puigdemont, en una entrevista concedida a la televisió estatal d'Israel Canal 1 Kan. "La UE -afirma- és un club de països decadents, obsolescents, en què manen uns quants, a més molt lligats a interessos econòmics cada vegada més discutibles". I a continuació proposa que sigui "el poble de Catalunya" qui decideixi si vol seguir formant part de la UE.

Notícies relacionades

La síndrome de la rentadora

Naturgy: no tots els fons són iguals

¿Què ha passat perquè el catalanisme, o una part significativa d'aquest, hagi passat en un moment de l'europeisme a l'euroescepticisme? ¿Les carències de la UE havien passat desapercebudes fins ara? ¿Catalunya té una alternativa que no inclogui la UE?

Rebequeria

L'atac de Puigdemont sembla més el fruit d'una rebequeria que d'una reflexió profunda. La decepció produïda pel nul suport europeu a la declaració d'independència ha sigut el detonant d'aquest euroescepticisme que allunya la llista de Junts per Catalunya de la centralitat i la situa en una radicalitat només comprensible per la peripècia personal del seu cap de cartell.