Onofre Bouvila va estar aquí
abertran4320634 barcelona 03 04 06 eduardo mendoza en la agencia literaria 161130150622 /
Visc al barri de la Ribera, m'agrada passejar pel parc de la Ciutadella, comprar a les escasses botigues d'ultramarins que encara queden, i a vegades succeeix que veig passar pel costat meu la inconfusible figura d'Onofre Bouvila. Un segle més tard, segueix havent-hi a Barcelona tipus com el protagonista de 'La ciudad de los prodigios', gent de comarques que va arribar a la ciutat a triomfar o simplement a buscar una oportunitat. Em trobo amb Onofres que són com al principi de la novel·la, amb «la ropa apedazada, hecha un rebujo y bastante sucia», encara que potser ara vinguin de més lluny que del nord-oest català, però també em trobo els senyors Bouvila amb cara de tenir xòfer i guardaespatlles, saber-se influents i així mateix enyorar els baixos fons de la seva joventut, aquella 'nostalgie de la boue' que passava sempre pel barri Xino.
El 1986, quan Eduardo Mendoza va publicar 'La ciudad de los prodigios' es va veure de seguida que el seu retrat picaresc i mundà de l'antiheroi, obrint-se camí a la vida, també era el retrat de Barcelona entre dues Exposicions. La ciutat vivia llavors pendent dels Jocs Olímpics, esperant el gran salt endavant, i aquest relat urbà necessitava la inspiració d'una 'gran novel·la de Barcelona'. L'èxit va ser immediat i per mèrits propis. Anys després, el 1999, a la 'Nota inicial a una reedición', Mendoza va explicar que en realitat el mèrit era de la mateixa Barcelona, de la seva transformació urbanística, i que ell simplement passava per allà amb el seu llibre. Pel que fa a la gran novel·la de Barcelona, va recordar que en el passat ja hi havia un bon nombre d'obres que havien aconseguit el mateix efecte, des de 'La febre d’or', de Narcís Oller, a la 'Vida privada' de Josep M. de Sagarra o la trilogia de 'Mariona Rebull', d'Ignacio Agustí. És a dir, traçava així una tradició viva de la Barcelona literària d'aquells anys del canvi de segle.
Amb Eduardo Mendoza, el Premi Cervantes torna a Barcelona, després de Matute i Marsé
Totes les grans ciutats necessiten un panorama literari que els doni pedigrí cada tants anys. Aquesta és la paradoxa: els seus carrers i edificis i gent passaran a la història si algú els descriu i inclou en una obra de ficció, en una invenció. Eduardo Mendoza va omplir de literatura aquestes quatre dècades que van del 1888 al 1929, l'adolescència de la Barcelona moderna, però la seva empremta escrita comprendrà molt més. A 'El misterio de la cripta embrujada', la història policíaca se situa a finals dels anys setanta, encara que l'ambient franquista en escoles i comissaries segueixi ben present a la novel·la. 'Una comedia ligera' recrea en part la Barcelona burgesa dels anys 40 i el miratge de glamur en què vivia el món de l'espectacle. A 'Mauricio o las elecciones primarias' s'acosta més al present per relatar la Barcelona de l'especulació, que ha despertat entre suors dels somni olímpic.
Amb Eduardo Mendoza, doncs, el premi Cervantes torna a Barcelona. En els últims anys, els premiats Ana María Matute (2010) i Juan Marsé (2008) havien narrat altres parts de la ciutat, altres èpoques. Si hi afegim Manuel Vázquez Montalbán i Terenci Moix, morts massa joves, tindríem el mapa gairebé complet d'una generació literària barcelonina.
