MIRADOR
Temps d'espera
Article 495. L’altre dia vaig llegir un estudi sobre el que la gent considera una espera depenent del lloc on té lloc el retard. Resulta que explicaven que en una botiga, a partir dels quatre minuts sense que ningú t’atengui, ja consideres que t’estan fent esperar. En canvi, a la consulta del metge, és a partir dels 17 minuts quan les persones creuen que hi ha hagut un retard. I als aeroports, la idea de retard se’n va més enllà dels 40 minuts, és a dir, fins al minut 39 penses que has tingut sort i que gairebé has sortit a l’hora.
I va ser llavors que vaig recordar el col·lectiu que no té mai aquesta sort als aeroports... Però ja us ho explicaré després del millor de la setmana.
Tercer lloc: Sing street, de John Carney. És una pel·lícula dels anys 80, un musical en si mateix, que aconsegueix liquar tota la teva infància i fer-te sentir feliç automàticament.
Segon lloc: Creatividad S. A., d’Ed Catmull (Conecta). Em van encantar les claus de l’èxit que van aconseguir amb els estudis Pixar, però sobretot els consells per superar el fracàs i no desanimar-se mai.
Primera posició: Roberto Bolle and friends (Festival Castell de Peralada). Dansa en majúscules, que commociona i entusiasma el públic. Tendresa per als sentits i recerca d’innovació.
I el col·lectiu a qui sempre fan esperar són les persones amb discapacitat. Ja he vist tres vegades aquesta setmana a l’aeroport de Barcelona un retard de 55 minuts perquè les assistències vinguin a ajudar-los a sortir de l’avió quan tot el passatge ja se n’ha anat.
